Un cel, un regal

No ho vaig saber apreciar al principi: Yaoundé tenia un cel amb una llum que t'esclafava... Però només s'ha d'estar alerta i no oblidar que, al cel, sempre hi ha algun que altre espectacle... Unes petites mostres del cel africà, que t'arriba, que et menja...

El frotar se va a acabar!!!!!

Quina gran frase tan present en el nostre imaginari cultural i en la nostra història… Qui no recorda tal anunci de detergent? Llàstima, i sense ànim d’incidir en el món de la publicitat, que aquest eslògan hagi resultat plenament un engany, per molts anys que hagin passat i per moltes pel·lícules de ciència ficció que haguem vist on es mostrava el segon mil·lenni com l’època del regnat de les màquines…

Efectivament, vull arribar a la qüestió de la rentadora. Molts cops es té la tendència a apel·lar al món de les necessitats imposades en el qual vivim; luxes que es converteixen en necessitats i, certs esperits somiadors (entre els quals m’incloc honestament) persegueixen l’ideal de desprendre’s de tota mentida que farceix aquest món de llumenetes, bits i endolls. Se suposa que estem envoltats de necessitats innecessàries i, doncs, l’ésser humà no necessita vertaderament viure envoltat, per exemple, d’electrodomèstics.

Fa poc m’he mudat i totes aquestes qüestions han sortit a la llum. Realment necessito una “túrmix”? De tota la vida s’ha utilitzat el morter i, aquí a Camerun, la gent fa sopes i purés amb estris tradicionals. Rentaplats? Per suposat que no! Microones? Un foc per escalfar ja va bé. Forn? Amb foc, pedres i un recipient ample es pot aconseguir el mateix efecte. Rentadora...? No, és clar, rentar a mà, com abans!

No paro de sentir el meu propi riure davant les meves pròpies paraules... Tothom hauria d’agrair l’inventor de la rentadora (afegeixo: es pot saber perquè no és més reconegut?). És més, m’avergonyeixo de com em sento d’estúpida i ridícula cada cop que faig la bugada... perquè semblava molt fàcil! No diré que és el primer cop que rento a mà, ni molt menys: roba interior durant els viatges llargs, alguna samarreta que no accepta el rentat a màquina... Però ara només cal imaginar rentar TOT el que un pot arribar a tenir al cubell de la roba bruta i assimilar que s’ha de rentar a mà... L’orgull es convertirà gairebé en llàgrimes... I és que no ho coneixem tot, i un se n’adona que, vertaderament, els electrodomèstics poden ser un luxe però faciliten les vides, sobretot les nostres, “les d’allà a dalt”, on l’estrés modifica el nostre temps sense preguntar-nos.

Vaig per passos. El fet, doncs, d’acumular la roba bruta al cubell només és acceptable en el marc de la filosofia de la rentadora. Acumules, reagrupes la roba i, com a molt, en poses dues, la mateixa tarda si cal. Si es disposa d’assecadora, el procés ja és immillorable. Ara bé, sense la màquina, la roba NO es pot acumular, si no, un s’arrisca a perdre tot un matí de la seva vida rendit a les tasques domèstiques. Doncs, realment, i per molta mandra que faci, almenys cada dos o tres dies, s’ha d’intentar tenir la roba neta al dia, encara que sigui robeta interior. Tot i que, l’acumulació de calces, calçotets i mitjons és el millor que a un li pot passar!

Respecte la logística, també cal ser acurat: un cubell gran per deixar la roba en remull i sabó i un altre per anar depositant la roba ja fregada. Sortosament, aquí a Camerun existeixen una mena de tamborets que vaig comprar per macos, i que ara entenc realment la seva vertadera funció: són increïblement còmodes per seure i fer la bugada.

El procés de rentar, en el fons, tots el coneixem i no té res de l’altre món: sabó, fregar la roba i aclarir. Ara bé, arriben altres qüestions: l’olor de la roba. Aquí, el millor sabó per rentar no és precisament el que millor olor fa; doncs, cal afegir en el procés una roixadeta de suavitzant o quelcom similar que pugui fer olor a lavanda (és el més recomanable i el més fort d’olor). També, cal vigilar la roba que pot arribar a destenyir, perquè, de manera inexplicable, roba vella que ja fa temps que s’ha rentat a la rentadora, aquí deixa el seu rastre a totes aquelles peces més sensibles a la presència de colors forts.

Un últim detall. Els texans (cal recordar els carrers enfangats de Yaoundé). Asseguro que la nostra pell fina i poc treballada acabarà ressentida (pells aixecades, mans adolorides...). La tasca és dura i, mentre la cantarella del “frotar se va a acabar” et va ballant pel cap, erròniament penses que un fregall d’aquells platejats per netejar les cassoles més brutes serà d’ajuda... Pensament que recomano eliminar... Fins i tot, la veïna animarà amb un “Du courage!”. La veïna en qüestió s’acostarà i et preguntarà, amb tota l’evidència del món, per què no rentes els texans amb un raspall... Mires les teves mans de dits gairebé llimats i dius que és una bona idea, avergonyida de la teva manca d’experiència i feliç de la llum que s’obra al teu davant...!

Ja per acabar, una confessió. Els llençols i les tovalloles les rentem a casa d’una amiga que té rentadora... Sí, i què? Heu provat de rentar llençols algun cop? I tovalloles? Pesen un horror després de submergir-les a l’aigua...

Tot plegat, es tracta d’habituds diferents... Però, certament, s’ha de donar les gràcies a l’existència de la rentadora i prometo que d’ara en endavant no tornaré a tenir mandra de posar-ne cap (d’una manera o altra sempre aprenem, oi?...).U

En tren cap al nord!

Els viatges en tren sempre han tingut un component mític, una mena d’aureola de ritual personal, el camí cap a algun lloc... Sense oblidar, que ja el tren en sí és un submón: moltes vides que es creuen, cap a un mateix destí però existències i realitats diferents... I, a Camerun, el tren és un món completament a part, a més de ser un espectacle fascinant. A la guia es diu que val la pena sentir el viatge en “un orient express a l’africana”.

La Camrail ofereix 3 tipus de bitllets: llitera, 1a classe o 2a classe. L’Ariadna i jo, fent nul cas a les advertències, ens decidim per la 1a classe. Sona molt bé, però res més lluny... Teòricament, es tracta d’un seient més còmode, no volem arriscar-nos a la 2a classe (després de tot, no vull saber com és...) i no cal gaudir de la comoditat de la llitera (coi, el sentit del VIATGE sempre comporta sofriment). El procediment de compra de bitllets també té el seu què: es venen el mateix dia en que un es planifica marxar, doncs, cal estar molt d’hora a l’estació i aguantar hores i hores d’espera. Tothom sap que el concepte de temps a l’Àfrica s’acaba relativitzant.. Un cop davant la taquilla, ens informen que només hi ha places de 1a classe al vagó restaurant, fet que, erròniament, no ens va semblar cap problema...
18h: estem assegudes en seients de pell amb una taula al mig. Tenim mitja família al davant, bosses enormes per tot arreu, gent que es prepara llits sota les taules... I on posem les cames? Bé, serà una nit llarga... El tren triga entre unes 12 i 15 hores en arribar a N'Gaounderé (depèn de si s’espatlla, descarrila, o perd algun vagó pel camí...).

Queda clar que estar al restaurant no és la millor opció: cambreres amunt i avall, olors i menjars diversos, tot sumat al menjar que es compra a cada parada de tren. Com bojos, venedors ambulants s’acosten a les finestres per vendre el que sigui als passatgers (peix a la brasa, cacahuets, batons de magnioc, plàtans...). El còctel d’olors és inigualable. Sense oblidar les finestres baixades per deixar entrar una mica d’aire i la conseqüent afluència d’insectes d’allò més diversos atrets per les llums permanentment enceses.

A les 10, doblegades, arribem a N’Gaounderé, província de l’Adamaoua. Hem vist despertar la sabana a les 6 del matí i el paisatge, ara més il·luminat, és impagable. L’època de pluges fa que el verd desbordi el nostre sentit de bellesa. A més, en un context força diferent. Com sempre es diu, Camerun és Àfrica en miniatura i és a partir d’aquí on es comença a trepitjar l’Àfrica negra i musulmana.
N’Gaounderé és la capital de província, però no té la grandària de Douala o Yaoundé. El trànsit és molt reduït i, com en d’altres pobles, el transport habitual és la moto-taxi. La passejada pels seus carrers és molt agradable. Malgrat no ser zona turística, el blanc no se sent amenaçat en cap moment. “Nasaara” no té cap sentit pejoratiu en fulfuldé, la llengua nordista per excel·lència.
La ciutat està dominada per una muntanyeta que és el que dóna el nom a la ciutat, un mont en forma de melic que observa l’esplanada verdosa que regna tota la província. Ens passegem una estona pels carrers d’atmosfera arabesca: mesquites, venedors de carn ambulants (els musulmans del nord són els especialistes en carn de bou, és clar)... Un amic del grup ètnic mbororo ens fa de guia i d’enllaç per a visitar un petit poblat de mbororos.

Els mbororos es troben per tot Camerun però, majoritàriament, habiten (ja de forma sedentària) el nord. Provenen dels peul, d’origen confús, que varen anar conquerint Àfrica, promovent una diàspora del poble peul a la manera gitana a Europa. Gràcies al meu amic, contactem amb les dones d’una família mbororo i ens acullen d’una manera esplèndida, amb somriures d’orella a orella, malgrat no poder comunicar-nos verbalment. Passem una estona amb elles i els nens (els homes mbororo passen gran part del dia tenint cura del ramat, anant al mercat de bous o discutint amb els savis i altres caps de família sota els hangars del poble més proper), parlant sobre les seves tradicions, sobretot de la tant interessant qüestió de les escarificacions i tatuatges que molts dels subgrups mbororos encara realitzen. El fet d’usar el meu amic com a traductor dificulta l’accés a certa informació: els mbororo tenen un codi moral molt estricte (pulaaku) i hi ha coses que un home no pot preguntar a una dona... sí, ho sé, hauria de saber més fulfuldé que les 4 paraules que em permeten fer veure que n’entenc una mica...

Després de l’agradable conversa, deixem les activitats etnològiques, per a fer una mica de turisme: el llac-cràter Tison, a uns 30 minuts de N’Gaounderé en moto-taxi. Un altre espectacle de la naturalesa. Realment, cal la presència d’un fotògraf expert per poder captar els colors reals amb una càmera de fotos... La confrontació d’imatges entre els ulls i la pantalleta de la digital pren caires nefastos... Queda clar que la natura només es deixa observar pels ulls i aprenc que la bellesa ha de fer explotar els sentits... Hi ha coses que s’han de viure. Embadalides, tornem amb les moto-taxis. També un altre espectacle... i és que a Camerun res és impossible, només cal tenir confiança en el conductor... No deixa de ser impressionant córrer en moto a través del paisatge que ens rodeja.

Com que no hem tingut prou de transports dignes d’espectacle de circ, el dia següent prenem un minibus cap a Mbe, un poble ja a la província nord. Com sempre, el minibus no surt fins que no es plena... Començo a captar que “espera” i “Àfrica” és un matrimoni in-divorciable. Finalment, no només es plena sinó que vessa de gent... Com deia, res és impossible: on hi caben dos, hi caben tres. En el fons, és una filosofia molt sana: inevitablement, fas les paus amb la comunitat humana, no hi ha més remei que conviure durant unes hores un al costat de l’altre i les diferències i jerarquies desapareixen.
En arribar a Mbe, tenim la sensació d’estar al mig del no-res, o al mig de tot... Al mig d’Àfrica! Una família ens acull de manera molt desinteressada. És fantàstic sentir que un home sempre pot oferir un sostre i menjar a un altre home, quelcom que a casa nostra comencem a perdre (o hem perdut ja). El dia següent, a Mbe, és dia de mercat. Això vol dir que els habitants dels pobles veïns hi acudiran, ja sigui per comprar o per vendre productes de tot tipus. El món del mercat també mereixeria un estudi exhaustiu i resulta fantàstic passejar-se sota el sol africà per les fileres de paradetes: estris fets de carabasses, cubells de plàstic, remeis naturals, verdures diverses, espècies, teles africanes, peix fumat, llet i mantega de les dones mbororo, el mercat de bous...

A una hora prudent, decidim tornar a N’Gaounderé, ja que aquella mateixa tarda hem d’agafar el tren... Pel retorn, vam decidir optar, de forma excessivament confiada, pel vagó llitera... Evidentment, pot ser el més car, però els camerunesos no són tontos: tot ple. Ens arrisquem a la 1a classe, i amb to amenaçador indiquem que no sigui el vagó restaurant. Amb un somriure, veiem que ens toquen seients com els d’autocar: còmodes, reclinables i amb espai per estirar les cames! Però el somriure es desfà al cap d’unes hores: les olors diverses continuen marcant la seva presència, sense oblidar que tenim el lavabo a prop... Els cambrers continuen passant amunt i avall, els venedors de les estacions continuen cridant als passatgers per la finestra, la gent que no dorm es posa a parlar a massa decibels i a les 4 del matí, comença el torn dels discursos (venedors de caramels, remeis farmacèutics, un que llegeix i ven còpies de la constitució de Camerun...).

Com diuen aquí, c’est comme ça, c’est le Cameroun... I sota aquest emblema, tot s’acaba perdonant. Per fi, ben de matí, arribem, doblegades, a Yaoundé (home, sweet home).

On the Road cap a Bafia!

Passar un cap de setmana a Bafia no és massa costós (excepte per les condicions del viatge, però això ja no és un problema). Un poblet a uns 120 km de Yaoundé, és a dir, a unes 2 hores en bus, per uns dos euros aproximadament. Doncs, la idea és que en poca distància es pot anar a parar en plena brousse camerunesa: camps, zones boscoses i selvàtiques... i, evidentment, sense la contaminació i el moviment de la capital.

La millor companyia per accedir a Bafia és la Super Amigo Voyages. No podia tenir un nom més fantàstic. Crec que una de les activitats primordials per aquells que viatgin a Camerun (m’estalvio generalitzacions) i fer-se la idea del tarannà local és anar a una estació de busos, prendre’n un i endinsar-se en el “micro-món” que s’hi genera. Primer, comprar el bitllet. Tasca fàcil. Pagues i apunten el teu nom (quin control!). Després, preocupa’t tu per saber quin bus surt i si hi ha lloc. Preguntes a algú que rondi per allà i resulta que el que està a punt de sortir va ple. Després salta un home, mastegant xiclet amb passotisme i assegut com si fes hores que està en la mateixa posició, que t’assenyala amb poc ímpetu que “aquell de darrera” és el proper bus que surt (nota: més tard t’adones que és el conductor...). T’acostes a la petita tartana que t’haurà de portar al destí i esperes amb incredulitat... que s’esfuma ràpidament quan veus aparèixer més passatgers.

Tothom va entrant per reservar lloc (causa de baralles posteriors que un haurà “tragar-se” obligatòriament). Busques un lloc que et sembli còmode. Error: la comoditat dura pocs minuts, i és que aquí l’espai s’aprofita al màxim... I, és clar, el bus no marxa fins que no es consideri ple (nota 2: m’alegro que les finestres es puguin obrir...). L’estona d’espera vindrà adornada per milers d’infants venent coses d’allò més dispars: caramels, raspalls de dents, ràdios, revistes, bijuteria diversa, llaunes de sardines... Mentrestant, van entrant passatgers amb desenes de barres de pa i entrepans sucosos recent comprats...
Al cap d’una hora, ja estem llestos per marxar. Entre baralles i crits al peu d’un altre bus, el nostre deixa enrere l’estació, sense oblidar-se, però, de l’últim passatger que entra corrents i queda dret en l’únic espai sense seient. Passatger? Bé, es pot dir que es tracta d’un agent de màrqueting ambulant. Durant una hora de trajecte, es dedica a assenyalar, a mode de predicador, les virtuts dels productes naturals de la farmàcia “X” de Yaoundé: pel mal d’esquena, pel mal de ventre, per la inapetència sexual... (en un viatge anterior, l’objecte de venda eren caramels de ginseng...). I sí, hi ha gent que ho compra.

Per fi arribem a Bafia. Per començar, no hi ha taxis! El servei de transport intra-urbà l’ofereixen les moto-taxis, per un preu molt mòdic. I, certament, és un gust circular-hi ja que el trànsit és força més favorable que a Yaoundé (que en cap cas significa que els “moteros” estiguin menys pirats...). L’objectiu de la meva visita era veure un amic italià i, principalment, respirar una mica d’aire “fresc” i diferent. Finalment, ha estat una visita massa curta. Bafia i els seus entorns gaudeixen d’un paisatge esplèndid, malgrat que el propi poble no ofereixi grans atractius (a part de cerveses barates i una catifa d’estrelles per no acabar-se-la). Nosaltres també ens hem mogut bàsicament amb la moto que l’ONG on treballa el meu amic li posa a la seva disposició (només faltava una vespino i estar a Roma per tenir una escena d’allò més clàssica i mítica).

Arribem fins al riu Sanaga, que creua la regió. Trobem uns quants homes (i no tan homes) que dediquen la seva jornada a obtenir sorra de sota el riu.
“Oh, Ils nous ont découvert!”. Qui ens ha descobert? “Les mud-mud, regarde tes jambes”. N’havia sentit a parlar d’ells, i només he arribat a tenir una sola picada... fins avui. Els mosquits mud-mud, habitants del verd humit, són uns mosquits que se t’enganxen literalment al cos. No te n’adones. Deixen el seu rastre amb la crosta de la teva sang i, és el dia següent, quan realment pica i deixen la seva vertadera marca: un cercle vermell perfecte. Pica moltíssim i dura una setmana o més. C’est la vie en brousse!
Més amunt del riu, com en altres ocasions, hi ha homes amb canoa que et fan una passejadeta, a la que hem optat, sentint que ens adentràvem a les profunditats africanes (i no ho dic per les picades...). Després del petit trajecte, no hi ha res millor que un eriçó de bosc guisat a la manera local (és a dir, amb molt d’oli de palma) i amb mandioca bullida. Mmmm! La veritat és que de realitats n’hi ha moltes, i la vida fora de Yaoundé s’ha de tastar. I, recordant aquells diumenges en que tothom retorna del cap de setmana, he tornat a agafar el bus cap a Yaoundé. En aquest cas, era dels busos que tots coneixem però amb matisos: no hi ha aire acondicionat evidentment, i els seients són com de pell de borrego... I les finestres no s’obren... Sent les 14’30h, no cal que afegeixi cap comentari al respecte, veritat? Això sí, a l'estació he comprat 4 fantàstiques pinyes típiques de la regió! Boníssimes!

La Briqueterie

Fa temps vaig escriure que un passeig per Yaoundé no és molt agradable. Bé, si més no, segons el que entendríem per anar a fer un volt. Trànsit, clàxons, gent, les no voreres... És reconfortant només si vas a veure la vida africana, el què es cou durant el dia a dia (és aleshores quan el passeig és emocionant), però és difícil trobar un passeig agradable, de relax, en el que un es quedi meravellat per la bellesa urbanística...

Yaoundé és enorme, una gran ciutat amb molts barris. Si un es “llença” a caminar i caminar, s’adonarà que al cap de dues hores, almenys haurà creuat 8 o 10 barris sense adonar-se’n. La Briqueterie es un d’ells. Un dels llocs en què la passejada se’m fa agradable en tots els sentits: descobreixes, alhora que sents estar en un altre lloc, allunyat de Yaoundé. Malauradament, el titllen del barri amb més delinqüència nocturna de la ciutat: sembla ser que, amb la simple posta de sol, és millor no passejar-s’hi massa, ni blancs ni negres. Com que sembla que pels blancs aquest inconvenient és una constant en tota la ciutat, això no m’impedeix considerar el barri com una petita joia enmig del caos yaoundean.

Malgrat saber-ho d’abans, és fàcil identificar la "Brique" com el barri musulmà, bàsicament poblat per gent del nord de Camerun, per aquella Àfrica negra i musulmana, tan interessant. Els carrers són més petits i amb poca circulació, creant tot plegat un ambient més familiar. I un pot passejar tranquil·lament: per començar, i no sé per quin motiu, no et sents dir la blanche i les mirades furtives es veuen clarament reduïdes. Tinc la sensació que no importa d’on véns.
I un què s’hi troba? Grans i petites mesquites, desbordades en hora de pregària; hangars amb estores i homes a la fresca, espai que també servirà com a lloc de pregària; mots en fulfuldé que t’arriben de lluny (Sannu! Jamna?); homes venedors de teles precioses i sastres (sento la distinció de gènere, però a la resta de la ciutat és impensable veure un home cosint un vestit); dones bellíssimes, desprenent una elegància innata, passejant juntes; restaurants on se suposa que fan el millor cous-cous de manioc (res a veure amb l’algerià, com ells l’anomenen aquí, el que tots coneixem); le ministère du soya (parades on venen els millors pinxos de carn de Yaoundé. Per què? Són musulmans, i la seva atenció no va dirigida precisament al porc... Tenen els millors ramats de bous del que, orgullosos, obtenen la millor carn).
I què el fa diferent de la resta? Per començar, hi manca un element bàsic en la vida d’un camerunès ordinari: la cervesa. Com a musulmans que són, no hi ha venda d’alcohol. Doncs, a la Briqueterie no hi ha bars i, per tant, no hi ha músiques diverses que se solapen amb el volum al màxim; tampoc hi ha l’ambient caòtic que s’hi genera, entre gent en estat etílic volent lligar amb cada fèmina que passa i gent que discuteix, exaltada, de l’últim partit del Barça...

Potser la Briqueterie no té tant d’especial... i el que em resulta atraient és aquest ambient arabesc al bell mig de l’Àfrica subsahariana. Potser, també, em sento còmode perquè, d’alguna manera, em trasllada a una realitat que ja coneixem una mica i, doncs, m’hi puc aproximar amb uns altres ulls.

Vous, les blancs

“El estigma del indeseable le marca a uno a partir del momento en que traspasa un determinado paralelo. Cuando llega al lugar en el que descubre que su piel es blanca. Es una revelación, una sacudida, una conmoción. Había vivido 25 años sin tener consciencia de mi piel. En el patio del edificio donde vivo en Varsovia, juegan cientos de niños que nunca han pensado en su piel. Saben tan sólo que es malo si está sucia. ¿Y si está limpia, toda blanca? ¡Eso está bien! Pues no está nada bien. Está muy mal. Porque precisamente la piel blanca es ese estigma que te cierra las puertas.
Antes, los libros sobre África me irritaban: les reprochaba tanta mención de lo blanco y de lo negro. Los colores, uno así y otro asá, en todas sus variedades. Hasta que fui a África. Allí, uno se ve encasillado y encarrilado al instante. Entonces la piel blanca empieza a escocerle. Se vuelve provocadora o sella su superioridad. Aunque le moleste, uno no puede abandonarla. No puede existir como un ser normal. Siempre estará por encima o por debajo. O a un lado. Pero nunca en su lugar.”

Ryszard Kapuściński, 1961
(“La guerra del fútbol y otros reportajes”, 1988)

Què difícil arribar a ser original en la nostra època… M’he topat amb els meus propis pensaments a través de paraules escrites als anys 60. Més de 40 anys després, asseguro amb tota sinceritat que la situació és la mateixa. I, en certa manera, he sentit cert consol.
Estava angoixada, sí, precisament per aquest motiu: en el meu discurs, en el meu parlar quotidià, apareixien els mots “blanc”, “negre”... Des de quan? Per què la pell ha pres rellevància? Però com no evitar-ho si:
la filosofia del “timo” i l’engany, va dirigida als blancs (segurament, després d’anys d’aprenentatge en que els ex-colons i turistes han anat “despilfarrant” diners, pagant coses a qualsevol preu per tenir una vida de rei);
si, el teu nivell adquisitiu és més alt (perquè l’és, no entra al cap que “allà” el nivell de vida és més alt i car, venir aquí amb un sou “d’allà”, és tenir diners);
si, per molt odiós que et sembli, ets el convidat amb la millor cadira, que ràpidament aconseguiran per no fer esperar la teva comoditat, sempre ben saciada “allà”;
si et colen, sense tu voler-ho, a la cua del banc;
si se t’acosta un nen i et diu que té gana;
si reps mirades que encara qüestionen la teva presència;
si t’assenyalen com el blanc;
si saben (i sabem) que hem venut les bondats de la nostra cultura;
si la seva mirada amaga, doncs, dosis de baixa autoestima;
si hi ha “compatriotes” que insisteixen en mantenir una vida a part de l’africana...
I la pell cou perquè no et pots explicar... perquè saps la càrrega històrica que portes a sobre...

L’altre dia un camerunès ens va dir: vosaltres i els americans sou els mateixos, sou tots iguals... Deixant de banda les nacionalitats, queda clar que estem fets de la mateixa pasta blanca, no hi ha res més a dir: discriminació, negativa i també positiva, s’obren portes que no busques i es tanquen les que vols... Mais c’est comme ça, que diuen aquí.

Em miren mentre camino, baixo el cap, malgrat pensar que també els podria mirar durament en una actitud rebel. És igual. Per dins, la Patti Smith em parla: Jesus died for somebody’s sins but not mine. Agafo un taxi, assumeixo, relativament, les meves limitacions, i me’n vaig a comprar un peix a la brasa que la mamman de sempre prepara de forma rutinàriament exquisida.

Inde am Nasaara

“El meu nom és blanca” en fulfuldé. Durant uns dies no he parat de sentir “nasaara, nasaara”. Altres cops ja m’han dit “la blanche” pel carrer però “nasaara” no té una connotació tan pejorativa com la que percebo quan em sento assenyalada pels carrers de Yaoundé. Així, en fulfuldé, nasaara simplement assenyala el/la diferent; prové de natzaret, i s’entén que denomini a aquells de pell blanca. El fulfuldé és parlat per les comunitats nordistes de Camerun (com a llengua vehicular bàsicament), així com pels pobles d’origen fulani i de tradició musulmana, situats majoritàriament al nord però també a l’est, on he estat part de la setmana anterior.

Doncs, he passat uns dies amb gent de la comunitat Mbororo, un poble especial: repudiats com els pigmeus (ambdós considerats pobles primitius i, com a tal, indignes per a prendre’ls en consideració), es troben a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme. Els ja sedentaritzats poden optar a viure en campaments a la sabana o excepcionalment a les ciutats i pobles. En aquest últim cas, es trobarien el mbororo que han vist necessària l’escolarització dels seus fills, però això no significa que la vida urbana impedeixi mantenir el seu estil de vida.

Els mbororo són pastors i aquells més aferrats a la seva forma de vida tradicional viuen EXCLUSIVAMENT del seu ramat: tenen cura dels seus bous i vaques, treuen llet cada dia, van cada setmana al mercat a comprar i a vendre vedells... La seva vida és aquesta i sembla que no hi ha interès per a res més. En aquest sentit, és simptomàtic que no sàpiguen parlar ni francès (paradoxalment, una clara limitació en la seva lluita per a ser respectats: com volen fer-se entendre amb les autoritats?). Evidentment, això també ha estat un problema per a mi, però tal i com esmenta “l’antropòleg innocent” en el seu famós llibre, molts cops en els treballs de camp s’obvia el paper importantíssim del guia/traductor que acompanya l’investigador. Considerant-me, de moment, una simple exploradora, agraeixo en aquest cas la companyia d’en Hassoumi, crec que l’únic universitari mbororo de l’est.

Hi ha moltes coses que podria explicar, però potser, ja que ho he viscut, mostraré el dia a dia d’una família mbororo als campaments de la sabana. Comencen el dia cap a les 5’30/6 del matí, amb la sortida del sol i amb la primera pregària. El cap de família amb els fills grans o altres familiars o caps d’altres campaments es reuneixen per prendre un te i menjar una mica de pa. Després, tant homes (pare i fills) com dones (bé, la poligàmia fa que sigui una l’escollida, tot plegat funciona per torns) es dirigeixen a la zona de pasturatge i deslliuren els seu ramat: ha arribat l’hora de munyir les vaques. El primer pot omplert és begut a l’instant i amb ànsia. Després d’estar controlant una mica el ramat, tornen a les seves llars: la dona a casa seva i l’home, amb la resta, es reuneix dins o fora a l’entrada d’una casa per a convidats. Continuen bevent més te i, en poca estona, la dona porta el segon esmorzar: arròs bullit pobrament condimentat (sí, puc dir que a les 8’30h del matí he menjat arròs i... buf, realment pesat). Un cop finalitzat l’àpat, ha arribat l’hora de dirigir-se al poble més proper. Allà, el cap de família es reunirà amb d’altres i amb els savis de la comunitat (anomenats “ardos”). Es passaran el dia passejant o, sota un hangar, xerrant sobre els seus respectius ramats, sobre les notícies que poden arribar d’altres pobles, o fins i tot oficialitzant casaments; tot plegat, intercalat amb els moments de pregària. Pel que fa a la dona, aquesta es quedarà tot el dia al campament i, com a molt, podrà dirigir-se al mercat (sempre acompanyada d’una altra dona) a comprar alguna cosa. La seva activitat consisteix en preparar el menjar pel marit i tenir cura de la seva pròpia bellesa perquè, sorprenentment, la dona mbororo és molt presumida.
Així, abans de la posta de sol, l’home torna a casa: tornarà a beure te i la dona li portarà un cous-cous de manyoc (no massa agradable per a estómacs occidentals), tot plegat amenitzat amb la llum d’una foguera i per converses que duraran fins l’hora d’anar a dormir.

Podria anar més enllà d’aquesta descripció superficial, reflexionant sobre els seus problemes per a assumir els canvis del món actual que inevitablement els afecten i, fins i tot, sobre la raó de l’alimentació tan pesada. Podria també parlar de la gran paradoxa d’un poble que, en les seves pròpies paraules, vol créixer i “modernitzar-se” i que categoritza la vida occidental com a avantatjada i desenvolupada, però que manté una certa reticència a escolaritzar als seus infants (sobretot les filles). Un poble que “llença” els seus petits a les grans ciutats com Yaoundé, esperant que fàcilment trobin una feina que aporti més diners per a la família (el negoci dels vedells està molt malament, es veu). Després resulta que aquests són els nens que et trobes pel carrer venent kleenex o caramels. També podria esmentar els seu estat d’isolació (mai han vist un blanc que es passegi pel poble i, de fet, més d’un nen s’ha anat corrents i plorant després de veure’m). A part, també podria comentar la situació dels refugiats mbororo vinguts de la RCA, però bé, ja m’allargaria massa (més del que ja he fet). Espero haver estat informativa, almenys.