Kribi (o el paradís decadent)

Què dir de Kribi? Un cap de setmana massa curt en un lloc paradisíac, absolutament adient per a fugir de la bullícia caòtica de Yaoundé. La sensació de trobar-te en un altre indret del món es fa inevitable: passejant gairebé sol per platges verges, sentir el vent acariciant la teva cara des de la proa d'una canoa de fusta, la gent ignorant la teva pell europea mentre menges peix a la brasa amb les mans... i el mar, tan enyorat, i la catifa d'estrelles al bell mig de la nit...

Divendres: 16h, inici del viatge, 4 hores de trajecte per la brousse camerunesa. Una carretera en perfecte estat i, paradoxalment comprensible, la carretera amb més morts per accidents de l'Àfrica. Sense comentaris (ja he parlat de la conducció camerunesa en altres ocasions). Només baixar del cotxe un somriure es dibuixa a la meva cara: sento les onades del mar... M'adono que el mar m'omple de felicitat, és com casa meva.

Dissabte: Primeres vistes del sol despertant el mar i el poble. Fantàstic. Ambient? Xafogor. Kribi està al sud, a la carretera que va cap a Campo (ja fronterer amb Guinea): selva equatoriana, humitat i calor. És clar que no hi ha res que no es pugui solucionar amb uns banyets a la platja. Ens dirigim cap a les catarates de Lobé, on el riu desemboca al mar. Hi arribem i, evidentment, ja hi ha "aus carronyaires" voltejant la seva presa (nosaltres): excursioneta amb canoa per les catarates, després ascenció per les tranquil·les aigües del Lobé fins a arribar a un poble de pigmeus. Apa, a regatejar el preu de l'excursioneta... Ara bé, les vistes, insuperables. Tot plegat és un espectacle de la natura per ella mateixa. Però navegar en silenci pel riu dóna molt de si: sentiments contrariats per la sensació que no estem fent més que una excursió de turista. Arribem al poblat dels pigmeus bagyeli i, amablement, el cap de família ens rep. La incomprensió mútua seria un problema si els remers (a.k.a. els carronyaires) no ens fessin de traductors i de guies explicatius. Es tracta d'una petita clariana amb vàries cabanes de palla. A l'instant, han aparegut tot de dones i homes pigmeus i s'han assegut uns al costat de l'altre de cara a nosaltres. Vaja... ni en un zoo... Evidentment, a canvi d'alguna cosa (diners, tabac...), pots fer-los fotos... En aquest moment, i durant el trajecte de retorn pel riu, començo a assimilar aquesta virginitat contaminada, i l'estat essencial en decandència (els "tristos tròpics"), com els mateixos edificis colonials de Kribi. Els pigmeus han quedat reduïts a quelcom purament exòtic, i ja està. És clar que, també sóc conscient que és això el que un obté en una excursió de cap de setmana. Ho penso, ja menys contrariada, mentre menjo gambes a la "kribiana" amb plàtan fregit i una cerveseta fresca en una taula encaixada a la sorra, vora el mar.
A la tarda, ja no podem més i saltem cap a l'Àtlàntic, i completem el nostre desig amb uns peixos gegants fets a la brasa al teu davant en una mena de xiringuitos de platja, entre onades, música i fum de les brases, olors diverses i milers d'estrelles.

Diumenge: Passeig i esmorzar típicament camerunès pel centre de Kribi i, evidentment, posterior bany de platja. Amb tristesa, fem l'últim dinar de MÉS peixos a la brasa a la llotja del poble. Peixos recent pescats, bona qualitat a preus miserables.

La tornada també és interessant... De fet, m'adono que TOT aquí és interessant, sent els "peatges" els punts de la carretera on un també podria passar-se una bona estona.

A Kribi s'ha de tornar, i d'una altra manera. Aquest ha estat un primer tast. A la propera, una cabana de pescador vora el mar ha de ser meva...

08/03/2009: JOUR DE LA FEMME

“Las mujeres en Camerún no han sabido captar el significado del 8 de marzo” em deia un amic camerunès l’altre dia. Després de parlar-ho una mica, queda clar que, si el dia de la dona només serveix per muntar una gran festa (danses, alcohol, etc.) i després tot continua “igual”, no serveix de massa. “Deberían hablar de su situación, en lugar de ir a los bares”, continuava el meu amic.

Però si encara observes més, te n’adones que a pocs homes agrada aquest dia. Sí, és cert, les dones es passen tot el dia de festa fins a altes hores de la nit: van totes vestides amb le pagne del mateix color (aquest any, hi havia 3 versions diferents, menys impactant suposo) que dissenyen i cusen de forma acurada, es fan pentinats especials (es posen GUAPES, vaja), la majoria desfilen pel Boulevard 20 Mai, cadascuna amb les seves respectives associacions o amb les companyes de feina (ministeris, bancs, hotels…), després fan festa pel carrer, amb menjars populars, balls improvisats, cants, “colonització” de bars, cerveses, borratxeres, més ball als cabarets o als bars... És evident que deixen de banda “el espacio que le corresponde en casa”: ni cuines, ni marits...

Potser sí que no serveix de res reduir el 8 de març a això, però si un mira bé, és significatiu que totes les dones es dediquin a passar-ho bé, a deixar-se anar, a estar per elles (i per totes). Personalment, ja em sembla prou element de reflexió i tothom ho hauria de saber veure. I és més, m’ha encantat haver compartit la complicitat femenina i haver participat de l’eufòria col·lectiva: t’estiren a ballar, es posen contentes perquè una blanca s’ha vestit com elles, sorgeix una mena d’ajuda mútua (“Eh, mon frêre, aujourd’hui, c’est le jour de la femme, on ne veut pas être avec des hommes!”), i mira, mai m’havien felicitat el dia de la dona, a vosaltres?

FELIÇ DIA DE LA DONA (a tothom)!

Toujours l'embouteillage!

Yaoundé i els taxis és un tema que mereix una entrada al blog. Bé, de fet, la conducció en general la mereixeria, però parlaré des de l’únic punt de vista que puc: des del seient del copilot o els seients del darrera d'un taxi. Abans de tot, s’ha de dir que Yaoundé està plagat de taxis: és el transport per excel·lència. Existeixen les moto-taxis, actualment prohibides a Yaoundé per ser factor d’accidents (i no m’estranya...) encara que aquí les prohibicions són força relatives.
Bé, anem per passos:

1) Els taxis són, almenys, de 14a mà... Dir que estan atrotinats és poc: vidres trencats, portes que s’obren amb cables, retrovisors caiguts (si és que n’hi ha...)

2) Són símbol clar del col·lectivisme popular: t’hi fan cabre a dins sigui com sigui. He pujat a un taxi junt amb 5 persones més i, certament, NO HI CAPS: t’asseus de costat i treus el braç per la finestra per crear una mica més d’espai (amb el conseqüent risc de perdre’l considerant l’estil de conducció camerunès). I quan dic transport col·lectiu em refereixo del tipus Arca de Noè: adults, infants, blancs, negres, gallines...

3) Si funcionés el carnet per punts, el negoci dels taxis s’acabaria. A més, del que ja vaig coneixent de Yaoundé, només he vist 3/4 semàfors i 2/3 passos de vianants. Tampoc serveixen de massa i, de fet, el vianant és l’últim que compta en la circulació viària.

4) Però abans de tot, has d’aconseguir pujar-hi. El funcionament és el següent: et veuen, paren al teu davant (més o menys), dius on vas i si volen, fan sonar el clàxon i puges. Si no volen, gairebé et quedes amb la paraula a la boca perquè marxen seguidament sense dir-te ni un no. Hi ha vegades que des de l’altra banda del carrer has de cridar on vas.

5) En el millor dels casos, entres tal qual un cop sents el clàxon. Preu estàndar: 200 cfas, que equival al trajecte normal. (Nota: encara em pregunto què és normal...)

6) En cas contrari, després d’informar del teu destí i abans d’entrar sents un Tu paies combien? A regatejar el preu... i pels blancs és tasca difícil: es dóna per entès que tens més diners i, és clar, la “normalitat” es distorsiona, havent de pagar més. Si no els agrada el preu que proposes, simplement marxen igual que han arribat... De totes maneres, una té bona fe i quan veu que el trajecte és “llarg”, proposa 500 cfas i:
6.1) T’agafen massa ràpid: mala senyal, estàs pagant massa
6.2) Algú puja una mica més tard que tu però baixa abans i suposes que pagarà uns 300 cfas. T’adones que al pagar dóna 100 cfas i penses Ok, encara has d’aprendre molt

Independentment, es tracta de quantitats miserables: 100 cfas són 15 cèntims d’euro... I amb molta sort, trobes algun taxista simpàtic. Amb més sort, tot i haver acordat preu, al final no et deixa pagar perquè li has caigut bé. Li has caigut bé o vol lligar perquè acte seguit demana el teu telèfon... En fi, c’est le Cameroun!

Mambine

Ha estat la Setmana Cultural i Tradicional de Mambine-Mont Malabo, un petit poble (que ni surt als mapes) de tradició Bassà. Jo vaig assistir-hi dissabte: festival tot el dia, dinar inclòs i a la nit, soirée de danse.

El dia va començar amb una tormenta bizarre: cel ennegrit, aigua i el món gairebé s'acaba... Una hora més tard sortim. Una dona que no coneixem de res ens espera en una gasolinera Texaco als límits de Yaoundé. Baixem del taxi i, evidentment, ens reconeix. Amb ella, agafem un "minibus-taxi-furgo" que ens deixarà al poble, Mambine.

(Nota: menys mal que vaig endur-me les xiruques: evidentment ja sabeu que pobles de bosc, no-carreteres i pluja no fa un bon còctel).

Un cop allà ens trobem amb un festival per a potenciar les tradicions del poble: grups de dansa, cursa d'ascensió al Mont Malabo, concurs Miss Malabo (si, si... interessant veure que, a banda de la bellesa, l'elecció final anava en funció de les respostes sobre la SIDA i del recital del seu arbre genealògic en llengua bassà), més danses i espectacles estranys (un home aixecant una taula amb la boca? una noia aixecant un home mossegant-li el cinturó per l'esquena?), etc.
Després, el gran àpat: N'dole, plantain, gombó, macabó, cous-cous, arròs, peix, carn, papaya i pinya....

Finalment, ens informen que la festa grossa va ser divendres, malgrat que en el programa del festival s'anunciava festa a partir de les 20h... La gent porta tota la setmana de festa i on est fatigué... Vaja... Bé, c'est l'Afrique! Un paio amb 4x4 enorme i aire acondicionat acaba portant-nos a Yaoundé. Un dia curiós i estrany (i com es diu, "todo mi gozo en un pozo"), però això sí, fas molts amics.
Com sempre, deixo fotos.

Fête de la Jeunesse

Cada 11 de febrer els nens i joves de les escoles surten a desfilar per le Boulevard du 20 Mai: és el DIA DE LA JOVENTUT, festa nacional... El jovent, és l'esperança del poble?
Aquest any, Mr. Biya, le Président, no ha fet acte de presència: sap que en actes públics no sortirà ben parat. S'ha limitat, doncs, al discurs televisat d'ahir a la nit, de cara als joves, exaltant els valors d'esforç i treball... L'altre dia em dèien que de què serveixen tants títols quan els joves es troben després davant del mur de l'atur? Àfrica no és tan llunyana en certs aspectes...
Deixo algunes fotos de l'acte i del centre de Yaoundé.

No ha deixat de sorprendre'm tot el muntatge en general, però ha estat maco passejar-se entre taaaants nens i adolescents hormonats intentant lligar (per cert, és que tinc cara de "veiteañera"?).

Les dues nenes que miren a càmara, després, s'han acostat a la resta d'amiguetes i m'han seguit una estoneta, sentia les seves rialles rera l'orella i s'han quedat aturades a certa distància, xiuxiuejant entre elles. Les mirava de reüll. Una "s'ha atrevit" a acariciar-me el braç, m'he girat i s'ha anat corrents amb la resta, rient com quan un nen fa una malifeta... Sentien curiositat per tocar la meva pàl·lida pell?

En fi, bon fête de la jeunesse!

EXPATRIADA

"Viatjar sempre suposa una infidiletitat envers el món que deixem enrere. És una mena de canvi de guàrdia personal, una renúncia a la personalitat pròpia. Suposa trencar el coll a la nostra pàtria per adoptar-ne, temporalment, una de nova. No és una regla universal; depèn de la nostra inclinació a mirar enrere, però funciona sempre, sigui quina sigui la latitud escollida i la durada de temps que hem triat per marxar. La ruta i la meta escollides no tenen importància."

Nicolás Valle, Ubuntu, Estimada terra africana (2008)

Serà veritat? De moment, i en termes legals, he deixat d'estar empadronada a Barcelona per estar registrada a Yaoundé: és un procés automàtic, t'inscrius aquí com a resident i deixes de ser-ho a la teva "pàtria"...

Malgrat aquesta "paperassa", ara mateix trepitjo el no-lloc, un espai liminar entre el que he deixat enrere i el que tinc al davant. Potser sí que he estat infidel a la meva pàtria i, com a càstig, em deixa aquí "al mig" durant uns dies. Res està donat i la feina només és meva.

Però, com ja vaig confessar al meu germà postís, només he perseguit coherència amb la meva personalitat, no renunciar a ella... Perquè, tot plegat, no significa fugir, sinó CÓRRER.


(NOTA: "Ubuntu", un llibre fantàstic. Gràcies “A.”, el missatge d'avui, te'l dedico.)

Primers passos

- yaoundé -
La idea del blog és fer una mena de crònica de la meva estada a Camerun, penjar fotos, etc. De moment, un dels problemes que tinc, i que sempre he tingut, és fer fotos: un acte en certa manera violent, quan aquí, la mirada aliena ja és profunda, que es clava també amb certa violencia. Ho sento com una invasio el fet que girin el cap quan la blanca passa pel seu costat: no és violent també que la blanca faci una foto dels venedors del carrer? És clar, és blanca té i fa moltes coses que ja es donen per enteses simplement pel color de la pell...
No és agradable passejar pel centre de Yaoundé, on estic aquesta primera setmana. No hi ha voreres, els taxis van com bojos, la gent, excepte si no has tingut conversa amb ell o ets amic d'un amic d'un amic (que en aquest cas, seràs la reina del local) pot resultar, fins i tot, distant.
Una passejada de matí estarà plena de "la blanche, eh, la blanche!", de mirades abusives, i claxons de taxis.
A dalt, deixo algunes fotos, de l'any passat i alguna de les poques que he fet aquests dies.