Vous, les blancs

“El estigma del indeseable le marca a uno a partir del momento en que traspasa un determinado paralelo. Cuando llega al lugar en el que descubre que su piel es blanca. Es una revelación, una sacudida, una conmoción. Había vivido 25 años sin tener consciencia de mi piel. En el patio del edificio donde vivo en Varsovia, juegan cientos de niños que nunca han pensado en su piel. Saben tan sólo que es malo si está sucia. ¿Y si está limpia, toda blanca? ¡Eso está bien! Pues no está nada bien. Está muy mal. Porque precisamente la piel blanca es ese estigma que te cierra las puertas.
Antes, los libros sobre África me irritaban: les reprochaba tanta mención de lo blanco y de lo negro. Los colores, uno así y otro asá, en todas sus variedades. Hasta que fui a África. Allí, uno se ve encasillado y encarrilado al instante. Entonces la piel blanca empieza a escocerle. Se vuelve provocadora o sella su superioridad. Aunque le moleste, uno no puede abandonarla. No puede existir como un ser normal. Siempre estará por encima o por debajo. O a un lado. Pero nunca en su lugar.”

Ryszard Kapuściński, 1961
(“La guerra del fútbol y otros reportajes”, 1988)

Què difícil arribar a ser original en la nostra època… M’he topat amb els meus propis pensaments a través de paraules escrites als anys 60. Més de 40 anys després, asseguro amb tota sinceritat que la situació és la mateixa. I, en certa manera, he sentit cert consol.
Estava angoixada, sí, precisament per aquest motiu: en el meu discurs, en el meu parlar quotidià, apareixien els mots “blanc”, “negre”... Des de quan? Per què la pell ha pres rellevància? Però com no evitar-ho si:
la filosofia del “timo” i l’engany, va dirigida als blancs (segurament, després d’anys d’aprenentatge en que els ex-colons i turistes han anat “despilfarrant” diners, pagant coses a qualsevol preu per tenir una vida de rei);
si, el teu nivell adquisitiu és més alt (perquè l’és, no entra al cap que “allà” el nivell de vida és més alt i car, venir aquí amb un sou “d’allà”, és tenir diners);
si, per molt odiós que et sembli, ets el convidat amb la millor cadira, que ràpidament aconseguiran per no fer esperar la teva comoditat, sempre ben saciada “allà”;
si et colen, sense tu voler-ho, a la cua del banc;
si se t’acosta un nen i et diu que té gana;
si reps mirades que encara qüestionen la teva presència;
si t’assenyalen com el blanc;
si saben (i sabem) que hem venut les bondats de la nostra cultura;
si la seva mirada amaga, doncs, dosis de baixa autoestima;
si hi ha “compatriotes” que insisteixen en mantenir una vida a part de l’africana...
I la pell cou perquè no et pots explicar... perquè saps la càrrega històrica que portes a sobre...

L’altre dia un camerunès ens va dir: vosaltres i els americans sou els mateixos, sou tots iguals... Deixant de banda les nacionalitats, queda clar que estem fets de la mateixa pasta blanca, no hi ha res més a dir: discriminació, negativa i també positiva, s’obren portes que no busques i es tanquen les que vols... Mais c’est comme ça, que diuen aquí.

Em miren mentre camino, baixo el cap, malgrat pensar que també els podria mirar durament en una actitud rebel. És igual. Per dins, la Patti Smith em parla: Jesus died for somebody’s sins but not mine. Agafo un taxi, assumeixo, relativament, les meves limitacions, i me’n vaig a comprar un peix a la brasa que la mamman de sempre prepara de forma rutinàriament exquisida.

Inde am Nasaara

“El meu nom és blanca” en fulfuldé. Durant uns dies no he parat de sentir “nasaara, nasaara”. Altres cops ja m’han dit “la blanche” pel carrer però “nasaara” no té una connotació tan pejorativa com la que percebo quan em sento assenyalada pels carrers de Yaoundé. Així, en fulfuldé, nasaara simplement assenyala el/la diferent; prové de natzaret, i s’entén que denomini a aquells de pell blanca. El fulfuldé és parlat per les comunitats nordistes de Camerun (com a llengua vehicular bàsicament), així com pels pobles d’origen fulani i de tradició musulmana, situats majoritàriament al nord però també a l’est, on he estat part de la setmana anterior.

Doncs, he passat uns dies amb gent de la comunitat Mbororo, un poble especial: repudiats com els pigmeus (ambdós considerats pobles primitius i, com a tal, indignes per a prendre’ls en consideració), es troben a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme. Els ja sedentaritzats poden optar a viure en campaments a la sabana o excepcionalment a les ciutats i pobles. En aquest últim cas, es trobarien el mbororo que han vist necessària l’escolarització dels seus fills, però això no significa que la vida urbana impedeixi mantenir el seu estil de vida.

Els mbororo són pastors i aquells més aferrats a la seva forma de vida tradicional viuen EXCLUSIVAMENT del seu ramat: tenen cura dels seus bous i vaques, treuen llet cada dia, van cada setmana al mercat a comprar i a vendre vedells... La seva vida és aquesta i sembla que no hi ha interès per a res més. En aquest sentit, és simptomàtic que no sàpiguen parlar ni francès (paradoxalment, una clara limitació en la seva lluita per a ser respectats: com volen fer-se entendre amb les autoritats?). Evidentment, això també ha estat un problema per a mi, però tal i com esmenta “l’antropòleg innocent” en el seu famós llibre, molts cops en els treballs de camp s’obvia el paper importantíssim del guia/traductor que acompanya l’investigador. Considerant-me, de moment, una simple exploradora, agraeixo en aquest cas la companyia d’en Hassoumi, crec que l’únic universitari mbororo de l’est.

Hi ha moltes coses que podria explicar, però potser, ja que ho he viscut, mostraré el dia a dia d’una família mbororo als campaments de la sabana. Comencen el dia cap a les 5’30/6 del matí, amb la sortida del sol i amb la primera pregària. El cap de família amb els fills grans o altres familiars o caps d’altres campaments es reuneixen per prendre un te i menjar una mica de pa. Després, tant homes (pare i fills) com dones (bé, la poligàmia fa que sigui una l’escollida, tot plegat funciona per torns) es dirigeixen a la zona de pasturatge i deslliuren els seu ramat: ha arribat l’hora de munyir les vaques. El primer pot omplert és begut a l’instant i amb ànsia. Després d’estar controlant una mica el ramat, tornen a les seves llars: la dona a casa seva i l’home, amb la resta, es reuneix dins o fora a l’entrada d’una casa per a convidats. Continuen bevent més te i, en poca estona, la dona porta el segon esmorzar: arròs bullit pobrament condimentat (sí, puc dir que a les 8’30h del matí he menjat arròs i... buf, realment pesat). Un cop finalitzat l’àpat, ha arribat l’hora de dirigir-se al poble més proper. Allà, el cap de família es reunirà amb d’altres i amb els savis de la comunitat (anomenats “ardos”). Es passaran el dia passejant o, sota un hangar, xerrant sobre els seus respectius ramats, sobre les notícies que poden arribar d’altres pobles, o fins i tot oficialitzant casaments; tot plegat, intercalat amb els moments de pregària. Pel que fa a la dona, aquesta es quedarà tot el dia al campament i, com a molt, podrà dirigir-se al mercat (sempre acompanyada d’una altra dona) a comprar alguna cosa. La seva activitat consisteix en preparar el menjar pel marit i tenir cura de la seva pròpia bellesa perquè, sorprenentment, la dona mbororo és molt presumida.
Així, abans de la posta de sol, l’home torna a casa: tornarà a beure te i la dona li portarà un cous-cous de manyoc (no massa agradable per a estómacs occidentals), tot plegat amenitzat amb la llum d’una foguera i per converses que duraran fins l’hora d’anar a dormir.

Podria anar més enllà d’aquesta descripció superficial, reflexionant sobre els seus problemes per a assumir els canvis del món actual que inevitablement els afecten i, fins i tot, sobre la raó de l’alimentació tan pesada. Podria també parlar de la gran paradoxa d’un poble que, en les seves pròpies paraules, vol créixer i “modernitzar-se” i que categoritza la vida occidental com a avantatjada i desenvolupada, però que manté una certa reticència a escolaritzar als seus infants (sobretot les filles). Un poble que “llença” els seus petits a les grans ciutats com Yaoundé, esperant que fàcilment trobin una feina que aporti més diners per a la família (el negoci dels vedells està molt malament, es veu). Després resulta que aquests són els nens que et trobes pel carrer venent kleenex o caramels. També podria esmentar els seu estat d’isolació (mai han vist un blanc que es passegi pel poble i, de fet, més d’un nen s’ha anat corrents i plorant després de veure’m). A part, també podria comentar la situació dels refugiats mbororo vinguts de la RCA, però bé, ja m’allargaria massa (més del que ja he fet). Espero haver estat informativa, almenys.

Kribi (o el paradís decadent)

Què dir de Kribi? Un cap de setmana massa curt en un lloc paradisíac, absolutament adient per a fugir de la bullícia caòtica de Yaoundé. La sensació de trobar-te en un altre indret del món es fa inevitable: passejant gairebé sol per platges verges, sentir el vent acariciant la teva cara des de la proa d'una canoa de fusta, la gent ignorant la teva pell europea mentre menges peix a la brasa amb les mans... i el mar, tan enyorat, i la catifa d'estrelles al bell mig de la nit...

Divendres: 16h, inici del viatge, 4 hores de trajecte per la brousse camerunesa. Una carretera en perfecte estat i, paradoxalment comprensible, la carretera amb més morts per accidents de l'Àfrica. Sense comentaris (ja he parlat de la conducció camerunesa en altres ocasions). Només baixar del cotxe un somriure es dibuixa a la meva cara: sento les onades del mar... M'adono que el mar m'omple de felicitat, és com casa meva.

Dissabte: Primeres vistes del sol despertant el mar i el poble. Fantàstic. Ambient? Xafogor. Kribi està al sud, a la carretera que va cap a Campo (ja fronterer amb Guinea): selva equatoriana, humitat i calor. És clar que no hi ha res que no es pugui solucionar amb uns banyets a la platja. Ens dirigim cap a les catarates de Lobé, on el riu desemboca al mar. Hi arribem i, evidentment, ja hi ha "aus carronyaires" voltejant la seva presa (nosaltres): excursioneta amb canoa per les catarates, després ascenció per les tranquil·les aigües del Lobé fins a arribar a un poble de pigmeus. Apa, a regatejar el preu de l'excursioneta... Ara bé, les vistes, insuperables. Tot plegat és un espectacle de la natura per ella mateixa. Però navegar en silenci pel riu dóna molt de si: sentiments contrariats per la sensació que no estem fent més que una excursió de turista. Arribem al poblat dels pigmeus bagyeli i, amablement, el cap de família ens rep. La incomprensió mútua seria un problema si els remers (a.k.a. els carronyaires) no ens fessin de traductors i de guies explicatius. Es tracta d'una petita clariana amb vàries cabanes de palla. A l'instant, han aparegut tot de dones i homes pigmeus i s'han assegut uns al costat de l'altre de cara a nosaltres. Vaja... ni en un zoo... Evidentment, a canvi d'alguna cosa (diners, tabac...), pots fer-los fotos... En aquest moment, i durant el trajecte de retorn pel riu, començo a assimilar aquesta virginitat contaminada, i l'estat essencial en decandència (els "tristos tròpics"), com els mateixos edificis colonials de Kribi. Els pigmeus han quedat reduïts a quelcom purament exòtic, i ja està. És clar que, també sóc conscient que és això el que un obté en una excursió de cap de setmana. Ho penso, ja menys contrariada, mentre menjo gambes a la "kribiana" amb plàtan fregit i una cerveseta fresca en una taula encaixada a la sorra, vora el mar.
A la tarda, ja no podem més i saltem cap a l'Àtlàntic, i completem el nostre desig amb uns peixos gegants fets a la brasa al teu davant en una mena de xiringuitos de platja, entre onades, música i fum de les brases, olors diverses i milers d'estrelles.

Diumenge: Passeig i esmorzar típicament camerunès pel centre de Kribi i, evidentment, posterior bany de platja. Amb tristesa, fem l'últim dinar de MÉS peixos a la brasa a la llotja del poble. Peixos recent pescats, bona qualitat a preus miserables.

La tornada també és interessant... De fet, m'adono que TOT aquí és interessant, sent els "peatges" els punts de la carretera on un també podria passar-se una bona estona.

A Kribi s'ha de tornar, i d'una altra manera. Aquest ha estat un primer tast. A la propera, una cabana de pescador vora el mar ha de ser meva...

08/03/2009: JOUR DE LA FEMME

“Las mujeres en Camerún no han sabido captar el significado del 8 de marzo” em deia un amic camerunès l’altre dia. Després de parlar-ho una mica, queda clar que, si el dia de la dona només serveix per muntar una gran festa (danses, alcohol, etc.) i després tot continua “igual”, no serveix de massa. “Deberían hablar de su situación, en lugar de ir a los bares”, continuava el meu amic.

Però si encara observes més, te n’adones que a pocs homes agrada aquest dia. Sí, és cert, les dones es passen tot el dia de festa fins a altes hores de la nit: van totes vestides amb le pagne del mateix color (aquest any, hi havia 3 versions diferents, menys impactant suposo) que dissenyen i cusen de forma acurada, es fan pentinats especials (es posen GUAPES, vaja), la majoria desfilen pel Boulevard 20 Mai, cadascuna amb les seves respectives associacions o amb les companyes de feina (ministeris, bancs, hotels…), després fan festa pel carrer, amb menjars populars, balls improvisats, cants, “colonització” de bars, cerveses, borratxeres, més ball als cabarets o als bars... És evident que deixen de banda “el espacio que le corresponde en casa”: ni cuines, ni marits...

Potser sí que no serveix de res reduir el 8 de març a això, però si un mira bé, és significatiu que totes les dones es dediquin a passar-ho bé, a deixar-se anar, a estar per elles (i per totes). Personalment, ja em sembla prou element de reflexió i tothom ho hauria de saber veure. I és més, m’ha encantat haver compartit la complicitat femenina i haver participat de l’eufòria col·lectiva: t’estiren a ballar, es posen contentes perquè una blanca s’ha vestit com elles, sorgeix una mena d’ajuda mútua (“Eh, mon frêre, aujourd’hui, c’est le jour de la femme, on ne veut pas être avec des hommes!”), i mira, mai m’havien felicitat el dia de la dona, a vosaltres?

FELIÇ DIA DE LA DONA (a tothom)!

Toujours l'embouteillage!

Yaoundé i els taxis és un tema que mereix una entrada al blog. Bé, de fet, la conducció en general la mereixeria, però parlaré des de l’únic punt de vista que puc: des del seient del copilot o els seients del darrera d'un taxi. Abans de tot, s’ha de dir que Yaoundé està plagat de taxis: és el transport per excel·lència. Existeixen les moto-taxis, actualment prohibides a Yaoundé per ser factor d’accidents (i no m’estranya...) encara que aquí les prohibicions són força relatives.
Bé, anem per passos:

1) Els taxis són, almenys, de 14a mà... Dir que estan atrotinats és poc: vidres trencats, portes que s’obren amb cables, retrovisors caiguts (si és que n’hi ha...)

2) Són símbol clar del col·lectivisme popular: t’hi fan cabre a dins sigui com sigui. He pujat a un taxi junt amb 5 persones més i, certament, NO HI CAPS: t’asseus de costat i treus el braç per la finestra per crear una mica més d’espai (amb el conseqüent risc de perdre’l considerant l’estil de conducció camerunès). I quan dic transport col·lectiu em refereixo del tipus Arca de Noè: adults, infants, blancs, negres, gallines...

3) Si funcionés el carnet per punts, el negoci dels taxis s’acabaria. A més, del que ja vaig coneixent de Yaoundé, només he vist 3/4 semàfors i 2/3 passos de vianants. Tampoc serveixen de massa i, de fet, el vianant és l’últim que compta en la circulació viària.

4) Però abans de tot, has d’aconseguir pujar-hi. El funcionament és el següent: et veuen, paren al teu davant (més o menys), dius on vas i si volen, fan sonar el clàxon i puges. Si no volen, gairebé et quedes amb la paraula a la boca perquè marxen seguidament sense dir-te ni un no. Hi ha vegades que des de l’altra banda del carrer has de cridar on vas.

5) En el millor dels casos, entres tal qual un cop sents el clàxon. Preu estàndar: 200 cfas, que equival al trajecte normal. (Nota: encara em pregunto què és normal...)

6) En cas contrari, després d’informar del teu destí i abans d’entrar sents un Tu paies combien? A regatejar el preu... i pels blancs és tasca difícil: es dóna per entès que tens més diners i, és clar, la “normalitat” es distorsiona, havent de pagar més. Si no els agrada el preu que proposes, simplement marxen igual que han arribat... De totes maneres, una té bona fe i quan veu que el trajecte és “llarg”, proposa 500 cfas i:
6.1) T’agafen massa ràpid: mala senyal, estàs pagant massa
6.2) Algú puja una mica més tard que tu però baixa abans i suposes que pagarà uns 300 cfas. T’adones que al pagar dóna 100 cfas i penses Ok, encara has d’aprendre molt

Independentment, es tracta de quantitats miserables: 100 cfas són 15 cèntims d’euro... I amb molta sort, trobes algun taxista simpàtic. Amb més sort, tot i haver acordat preu, al final no et deixa pagar perquè li has caigut bé. Li has caigut bé o vol lligar perquè acte seguit demana el teu telèfon... En fi, c’est le Cameroun!

Mambine

Ha estat la Setmana Cultural i Tradicional de Mambine-Mont Malabo, un petit poble (que ni surt als mapes) de tradició Bassà. Jo vaig assistir-hi dissabte: festival tot el dia, dinar inclòs i a la nit, soirée de danse.

El dia va començar amb una tormenta bizarre: cel ennegrit, aigua i el món gairebé s'acaba... Una hora més tard sortim. Una dona que no coneixem de res ens espera en una gasolinera Texaco als límits de Yaoundé. Baixem del taxi i, evidentment, ens reconeix. Amb ella, agafem un "minibus-taxi-furgo" que ens deixarà al poble, Mambine.

(Nota: menys mal que vaig endur-me les xiruques: evidentment ja sabeu que pobles de bosc, no-carreteres i pluja no fa un bon còctel).

Un cop allà ens trobem amb un festival per a potenciar les tradicions del poble: grups de dansa, cursa d'ascensió al Mont Malabo, concurs Miss Malabo (si, si... interessant veure que, a banda de la bellesa, l'elecció final anava en funció de les respostes sobre la SIDA i del recital del seu arbre genealògic en llengua bassà), més danses i espectacles estranys (un home aixecant una taula amb la boca? una noia aixecant un home mossegant-li el cinturó per l'esquena?), etc.
Després, el gran àpat: N'dole, plantain, gombó, macabó, cous-cous, arròs, peix, carn, papaya i pinya....

Finalment, ens informen que la festa grossa va ser divendres, malgrat que en el programa del festival s'anunciava festa a partir de les 20h... La gent porta tota la setmana de festa i on est fatigué... Vaja... Bé, c'est l'Afrique! Un paio amb 4x4 enorme i aire acondicionat acaba portant-nos a Yaoundé. Un dia curiós i estrany (i com es diu, "todo mi gozo en un pozo"), però això sí, fas molts amics.
Com sempre, deixo fotos.

Fête de la Jeunesse

Cada 11 de febrer els nens i joves de les escoles surten a desfilar per le Boulevard du 20 Mai: és el DIA DE LA JOVENTUT, festa nacional... El jovent, és l'esperança del poble?
Aquest any, Mr. Biya, le Président, no ha fet acte de presència: sap que en actes públics no sortirà ben parat. S'ha limitat, doncs, al discurs televisat d'ahir a la nit, de cara als joves, exaltant els valors d'esforç i treball... L'altre dia em dèien que de què serveixen tants títols quan els joves es troben després davant del mur de l'atur? Àfrica no és tan llunyana en certs aspectes...
Deixo algunes fotos de l'acte i del centre de Yaoundé.

No ha deixat de sorprendre'm tot el muntatge en general, però ha estat maco passejar-se entre taaaants nens i adolescents hormonats intentant lligar (per cert, és que tinc cara de "veiteañera"?).

Les dues nenes que miren a càmara, després, s'han acostat a la resta d'amiguetes i m'han seguit una estoneta, sentia les seves rialles rera l'orella i s'han quedat aturades a certa distància, xiuxiuejant entre elles. Les mirava de reüll. Una "s'ha atrevit" a acariciar-me el braç, m'he girat i s'ha anat corrents amb la resta, rient com quan un nen fa una malifeta... Sentien curiositat per tocar la meva pàl·lida pell?

En fi, bon fête de la jeunesse!