diumenge, 15 de febrer del 2009

Mambine

Ha estat la Setmana Cultural i Tradicional de Mambine-Mont Malabo, un petit poble (que ni surt als mapes) de tradició Bassà. Jo vaig assistir-hi dissabte: festival tot el dia, dinar inclòs i a la nit, soirée de danse.
El dia va començar amb una tormenta bizarre: cel ennegrit, aigua i el món gairebé s'acaba... Una hora més tard sortim. Una dona que no coneixem de res ens espera en una gasolinera Texaco als límits de Yaoundé. Baixem del taxi i, evidentment, ens reconeix. Amb ella, agafem un "minibus-taxi-furgo" que ens deixarà al poble, Mambine.
(Nota: menys mal que vaig endur-me les xiruques: evidentment ja sabeu que pobles de bosc, no-carreteres i pluja no fa un bon còctel).

Un cop allà ens trobem amb un festival per a potenciar les tradicions del poble: grups de dansa, cursa d'ascensió al Mont Malabo, concurs Miss Malabo (si, si... interessant veure que, a banda de la bellesa, l'elecció final anava en funció de les respostes sobre la SIDA i del recital del seu arbre genealògic en llengua bassà), més danses i espectacles estranys (un home aixecant una taula amb la boca? una noia aixecant un home mossegant-li el cinturó per l'esquena?), etc.
Després, el gran àpat: N'dole, plantain, gombó, macabó, cous-cous, arròs, peix, carn, papaya i pinya....

Finalment, ens informen que la festa grossa va ser divendres, malgrat que en el programa del festival s'anunciava festa a partir de les 20h... La gent porta tota la setmana de festa i on est fatigué... Vaja... Bé, c'est l'Afrique! Un paio amb 4x4 enorme i aire acondicionat acaba portant-nos a Yaoundé. Un dia curiós i estrany (i com es diu, "todo mi gozo en un pozo"), però això sí, fas molts amics.
Com sempre, deixo fotos.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Fête de la Jeunesse

Cada 11 de febrer els nens i joves de les escoles surten a desfilar per le Boulevard du 20 Mai: és el DIA DE LA JOVENTUT, festa nacional... El jovent, és l'esperança del poble?
Aquest any, Mr. Biya, le Président, no ha fet acte de presència: sap que en actes públics no sortirà ben parat. S'ha limitat, doncs, al discurs televisat d'ahir a la nit, de cara als joves, exaltant els valors d'esforç i treball... L'altre dia em dèien que de què serveixen tants títols quan els joves es troben després davant del mur de l'atur? Àfrica no és tan llunyana en certs aspectes...
Deixo algunes fotos de l'acte i del centre de Yaoundé.

No ha deixat de sorprendre'm tot el muntatge en general, però ha estat maco passejar-se entre taaaants nens i adolescents hormonats intentant lligar (per cert, és que tinc cara de "veiteañera"?).
Les dues nenes que miren a càmara, després, s'han acostat a la resta d'amiguetes i m'han seguit una estoneta, sentia les seves rialles rera l'orella i s'han quedat aturades a certa distància, xiuxiuejant entre elles. Les mirava de reüll. Una "s'ha atrevit" a acariciar-me el braç, m'he girat i s'ha anat corrents amb la resta, rient com quan un nen fa una malifeta... Sentien curiositat per tocar la meva pàl·lida pell?
En fi, bon fête de la jeunesse!

dijous, 5 de febrer del 2009

EXPATRIADA

"Viatjar sempre suposa una infidiletitat envers el món que deixem enrere. És una mena de canvi de guàrdia personal, una renúncia a la personalitat pròpia. Suposa trencar el coll a la nostra pàtria per adoptar-ne, temporalment, una de nova. No és una regla universal; depèn de la nostra inclinació a mirar enrere, però funciona sempre, sigui quina sigui la latitud escollida i la durada de temps que hem triat per marxar. La ruta i la meta escollides no tenen importància."
Nicolás Valle, Ubuntu, Estimada terra africana (2008)

Serà veritat? De moment, i en termes legals, he deixat d'estar empadronada a Barcelona per estar registrada a Yaoundé: és un procés automàtic, t'inscrius aquí com a resident i deixes de ser-ho a la teva "pàtria"...

Malgrat aquesta "paperassa", ara mateix trepitjo el no-lloc, un espai liminar entre el que he deixat enrere i el que tinc al davant. Potser sí que he estat infidel a la meva pàtria i, com a càstig, em deixa aquí "al mig" durant uns dies. Res està donat i la feina només és meva.

Però, com ja vaig confessar al meu germà postís, només he perseguit coherència amb la meva personalitat, no renunciar a ella... Perquè, tot plegat, no significa fugir, sinó CÓRRER.


(NOTA: "Ubuntu", un llibre fantàstic. Gràcies “A.”, el missatge d'avui, te'l dedico.)