“El meu nom és blanca” en fulfuldé. Durant uns dies no he parat de sentir “nasaara, nasaara”. Altres cops ja m’han dit “la blanche” pel carrer però “nasaara” no té una connotació tan pejorativa com la que percebo quan em sento assenyalada pels carrers de Yaoundé. Així, en fulfuldé, nasaara simplement assenyala el/la diferent; prové de natzaret, i s’entén que denomini a aquells de pell blanca. El fulfuldé és parlat per les comunitats nordistes de Camerun (com a llengua vehicular bàsicament), així com pels pobles d’origen fulani i de tradició musulmana, situats majoritàriament al nord però també a l’est, on he estat part de la setmana anterior.
Doncs, he passat uns dies amb gent de la comunitat Mbororo, un poble especial: repudiats com els pigmeus (ambdós considerats pobles primitius i, com a tal, indignes per a prendre’ls en consideració), es troben a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme. Els ja sedentaritzats poden optar a viure en campaments a la sabana o excepcionalment a les ciutats i pobles. En aquest últim cas, es trobarien el mbororo que han vist necessària l’escolarització dels seus fills, però això no significa que la vida urbana impedeixi mantenir el seu estil de vida.
Els mbororo són pastors i aquells més aferrats a la seva forma de vida tradicional viuen EXCLUSIVAMENT del seu ramat: tenen cura dels seus bous i vaques, treuen llet cada dia, van cada setmana al mercat a comprar i a vendre vedells... La seva vida és aquesta i sembla que no hi ha interès per a res més. En aquest sentit, és simptomàtic que no sàpiguen parlar ni francès (paradoxalment, una clara limitació en la seva lluita per a ser respectats: com volen fer-se entendre amb les autoritats?). Evidentment, això també ha estat un problema per a mi, però tal i com esmenta “l’antropòleg innocent” en el seu famós llibre, molts cops en els treballs de camp s’obvia el paper importantíssim del guia/traductor que acompanya l’investigador. Considerant-me, de moment, una simple exploradora, agraeixo en aquest cas la companyia d’en Hassoumi, crec que l’únic universitari mbororo de l’est.
Hi ha moltes coses que podria explicar, però potser, ja que ho he viscut, mostraré el dia a dia d’una família mbororo als campaments de la sabana. Comencen el dia cap a les 5’30/6 del matí, amb la sortida del sol i amb la primera pregària. El cap de família amb els fills grans o altres familiars o caps d’altres campaments es reuneixen per prendre un te i menjar una mica de pa. Després, tant homes (pare i fills) com dones (bé, la poligàmia fa que sigui una l’escollida, tot plegat funciona per torns) es
dirigeixen a la zona de pasturatge i deslliuren els seu ramat: ha arribat l’hora de munyir les vaques. El primer pot omplert és begut a l’instant i amb ànsia. Després d’estar controlant una mica el ramat, tornen a les seves llars: la dona a casa seva i l’home, amb la resta, es reuneix dins o fora a l’entrada d’una casa per a convidats. Continuen bevent més 
te i, en poca estona, la dona porta el segon esmorzar: arròs bullit pobrament condimentat (sí, puc dir que a les 8’30h del matí he menjat arròs i... buf, realment pesat). Un cop finalitzat l’àpat, ha arribat l’hora de dirigir-se al poble més proper. Allà, el cap de família es reunirà amb d’altres i amb els savis de la comunitat (anomenats “ardos”). Es passaran el dia passejant o, sota un hangar, xerrant sobre els seus respectius ramats, sobre les notícies que poden arribar d’altres pobles, o fins i tot oficialitzant casaments; t
ot plegat, intercalat amb els moments de pregària. Pel que fa a la dona, aquesta es quedarà tot el dia al campament i, com a molt, podrà dirigir-se al mercat (sempre acompanyada d’una altra dona) a comprar alguna cosa. La seva activitat consisteix en preparar el menjar pel marit i tenir cura de la seva pròpia bellesa perquè, sorprenentment, la dona mbororo és molt presumida.
Així, abans de la posta de sol, l’home torna a casa: tornarà a beure te i la dona li portarà un cous-cous de manyoc (no massa agradable per a estómacs occidentals), tot plegat amenitzat amb la llum d’una foguera i per converses que duraran fins l’hora d’anar a dormir.
Podria anar més enllà d’aquesta descripció superficial, reflexionant sobre els seus problemes per a assumir els canvis del món actual que inevitablement els afecten i, fins i tot, sobre la raó de l’alimentació tan pesada. Podria també parlar de la gran paradoxa d’un poble que, en les seves pròpies paraules, vol créixer i “modernitzar-se” i que categoritza la vida occidental com a avantatjada i desenvolupada, però que manté una certa reticència a escolaritzar als seus infants (sobretot les filles). Un poble que “llença” els seus petits a les grans ciutats com Yaoundé, esperant que fàcilment trobin una feina que aporti més diners per a la família (el negoci dels vedells està molt malament, es veu). Després resulta que aquests són els nens que et trobes pel carrer venent kleenex o caramels. També podria esmentar els seu estat d’isolació (mai han vist un blanc que es passegi pel poble i, de fet, més d’un nen s’ha anat corrents i plorant després de veure’m). A part, també podria comentar la situació dels refugiats mbororo vinguts de la RCA, però bé, ja m’allargaria massa (més del que ja he fet). Espero haver estat informativa, almenys.
Doncs, he passat uns dies amb gent de la comunitat Mbororo, un poble especial: repudiats com els pigmeus (ambdós considerats pobles primitius i, com a tal, indignes per a prendre’ls en consideració), es troben a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme. Els ja sedentaritzats poden optar a viure en campaments a la sabana o excepcionalment a les ciutats i pobles. En aquest últim cas, es trobarien el mbororo que han vist necessària l’escolarització dels seus fills, però això no significa que la vida urbana impedeixi mantenir el seu estil de vida.
Els mbororo són pastors i aquells més aferrats a la seva forma de vida tradicional viuen EXCLUSIVAMENT del seu ramat: tenen cura dels seus bous i vaques, treuen llet cada dia, van cada setmana al mercat a comprar i a vendre vedells... La seva vida és aquesta i sembla que no hi ha interès per a res més. En aquest sentit, és simptomàtic que no sàpiguen parlar ni francès (paradoxalment, una clara limitació en la seva lluita per a ser respectats: com volen fer-se entendre amb les autoritats?). Evidentment, això també ha estat un problema per a mi, però tal i com esmenta “l’antropòleg innocent” en el seu famós llibre, molts cops en els treballs de camp s’obvia el paper importantíssim del guia/traductor que acompanya l’investigador. Considerant-me, de moment, una simple exploradora, agraeixo en aquest cas la companyia d’en Hassoumi, crec que l’únic universitari mbororo de l’est.Hi ha moltes coses que podria explicar, però potser, ja que ho he viscut, mostraré el dia a dia d’una família mbororo als campaments de la sabana. Comencen el dia cap a les 5’30/6 del matí, amb la sortida del sol i amb la primera pregària. El cap de família amb els fills grans o altres familiars o caps d’altres campaments es reuneixen per prendre un te i menjar una mica de pa. Després, tant homes (pare i fills) com dones (bé, la poligàmia fa que sigui una l’escollida, tot plegat funciona per torns) es
dirigeixen a la zona de pasturatge i deslliuren els seu ramat: ha arribat l’hora de munyir les vaques. El primer pot omplert és begut a l’instant i amb ànsia. Després d’estar controlant una mica el ramat, tornen a les seves llars: la dona a casa seva i l’home, amb la resta, es reuneix dins o fora a l’entrada d’una casa per a convidats. Continuen bevent més 
te i, en poca estona, la dona porta el segon esmorzar: arròs bullit pobrament condimentat (sí, puc dir que a les 8’30h del matí he menjat arròs i... buf, realment pesat). Un cop finalitzat l’àpat, ha arribat l’hora de dirigir-se al poble més proper. Allà, el cap de família es reunirà amb d’altres i amb els savis de la comunitat (anomenats “ardos”). Es passaran el dia passejant o, sota un hangar, xerrant sobre els seus respectius ramats, sobre les notícies que poden arribar d’altres pobles, o fins i tot oficialitzant casaments; t
ot plegat, intercalat amb els moments de pregària. Pel que fa a la dona, aquesta es quedarà tot el dia al campament i, com a molt, podrà dirigir-se al mercat (sempre acompanyada d’una altra dona) a comprar alguna cosa. La seva activitat consisteix en preparar el menjar pel marit i tenir cura de la seva pròpia bellesa perquè, sorprenentment, la dona mbororo és molt presumida.Així, abans de la posta de sol, l’home torna a casa: tornarà a beure te i la dona li portarà un cous-cous de manyoc (no massa agradable per a estómacs occidentals), tot plegat amenitzat amb la llum d’una foguera i per converses que duraran fins l’hora d’anar a dormir.
Podria anar més enllà d’aquesta descripció superficial, reflexionant sobre els seus problemes per a assumir els canvis del món actual que inevitablement els afecten i, fins i tot, sobre la raó de l’alimentació tan pesada. Podria també parlar de la gran paradoxa d’un poble que, en les seves pròpies paraules, vol créixer i “modernitzar-se” i que categoritza la vida occidental com a avantatjada i desenvolupada, però que manté una certa reticència a escolaritzar als seus infants (sobretot les filles). Un poble que “llença” els seus petits a les grans ciutats com Yaoundé, esperant que fàcilment trobin una feina que aporti més diners per a la família (el negoci dels vedells està molt malament, es veu). Després resulta que aquests són els nens que et trobes pel carrer venent kleenex o caramels. També podria esmentar els seu estat d’isolació (mai han vist un blanc que es passegi pel poble i, de fet, més d’un nen s’ha anat corrents i plorant després de veure’m). A part, també podria comentar la situació dels refugiats mbororo vinguts de la RCA, però bé, ja m’allargaria massa (més del que ja he fet). Espero haver estat informativa, almenys.
