dimarts, 31 de març de 2009

Inde am Nasaara

“El meu nom és blanca” en fulfuldé. Durant uns dies no he parat de sentir “nasaara, nasaara”. Altres cops ja m’han dit “la blanche” pel carrer però “nasaara” no té una connotació tan pejorativa com la que percebo quan em sento assenyalada pels carrers de Yaoundé. Així, en fulfuldé, nasaara simplement assenyala el/la diferent; prové de natzaret, i s’entén que denomini a aquells de pell blanca. El fulfuldé és parlat per les comunitats nordistes de Camerun (com a llengua vehicular bàsicament), així com pels pobles d’origen fulani i de tradició musulmana, situats majoritàriament al nord però també a l’est, on he estat part de la setmana anterior.

Doncs, he passat uns dies amb gent de la comunitat Mbororo, un poble especial: repudiats com els pigmeus (ambdós considerats pobles primitius i, com a tal, indignes per a prendre’ls en consideració), es troben a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme. Els ja sedentaritzats poden optar a viure en campaments a la sabana o excepcionalment a les ciutats i pobles. En aquest últim cas, es trobarien el mbororo que han vist necessària l’escolarització dels seus fills, però això no significa que la vida urbana impedeixi mantenir el seu estil de vida.

Els mbororo són pastors i aquells més aferrats a la seva forma de vida tradicional viuen EXCLUSIVAMENT del seu ramat: tenen cura dels seus bous i vaques, treuen llet cada dia, van cada setmana al mercat a comprar i a vendre vedells... La seva vida és aquesta i sembla que no hi ha interès per a res més. En aquest sentit, és simptomàtic que no sàpiguen parlar ni francès (paradoxalment, una clara limitació en la seva lluita per a ser respectats: com volen fer-se entendre amb les autoritats?). Evidentment, això també ha estat un problema per a mi, però tal i com esmenta “l’antropòleg innocent” en el seu famós llibre, molts cops en els treballs de camp s’obvia el paper importantíssim del guia/traductor que acompanya l’investigador. Considerant-me, de moment, una simple exploradora, agraeixo en aquest cas la companyia d’en Hassoumi, crec que l’únic universitari mbororo de l’est.

Hi ha moltes coses que podria explicar, però potser, ja que ho he viscut, mostraré el dia a dia d’una família mbororo als campaments de la sabana. Comencen el dia cap a les 5’30/6 del matí, amb la sortida del sol i amb la primera pregària. El cap de família amb els fills grans o altres familiars o caps d’altres campaments es reuneixen per prendre un te i menjar una mica de pa. Després, tant homes (pare i fills) com dones (bé, la poligàmia fa que sigui una l’escollida, tot plegat funciona per torns) es dirigeixen a la zona de pasturatge i deslliuren els seu ramat: ha arribat l’hora de munyir les vaques. El primer pot omplert és begut a l’instant i amb ànsia. Després d’estar controlant una mica el ramat, tornen a les seves llars: la dona a casa seva i l’home, amb la resta, es reuneix dins o fora a l’entrada d’una casa per a convidats. Continuen bevent més te i, en poca estona, la dona porta el segon esmorzar: arròs bullit pobrament condimentat (sí, puc dir que a les 8’30h del matí he menjat arròs i... buf, realment pesat). Un cop finalitzat l’àpat, ha arribat l’hora de dirigir-se al poble més proper. Allà, el cap de família es reunirà amb d’altres i amb els savis de la comunitat (anomenats “ardos”). Es passaran el dia passejant o, sota un hangar, xerrant sobre els seus respectius ramats, sobre les notícies que poden arribar d’altres pobles, o fins i tot oficialitzant casaments; tot plegat, intercalat amb els moments de pregària. Pel que fa a la dona, aquesta es quedarà tot el dia al campament i, com a molt, podrà dirigir-se al mercat (sempre acompanyada d’una altra dona) a comprar alguna cosa. La seva activitat consisteix en preparar el menjar pel marit i tenir cura de la seva pròpia bellesa perquè, sorprenentment, la dona mbororo és molt presumida.
Així, abans de la posta de sol, l’home torna a casa: tornarà a beure te i la dona li portarà un cous-cous de manyoc (no massa agradable per a estómacs occidentals), tot plegat amenitzat amb la llum d’una foguera i per converses que duraran fins l’hora d’anar a dormir.

Podria anar més enllà d’aquesta descripció superficial, reflexionant sobre els seus problemes per a assumir els canvis del món actual que inevitablement els afecten i, fins i tot, sobre la raó de l’alimentació tan pesada. Podria també parlar de la gran paradoxa d’un poble que, en les seves pròpies paraules, vol créixer i “modernitzar-se” i que categoritza la vida occidental com a avantatjada i desenvolupada, però que manté una certa reticència a escolaritzar als seus infants (sobretot les filles). Un poble que “llença” els seus petits a les grans ciutats com Yaoundé, esperant que fàcilment trobin una feina que aporti més diners per a la família (el negoci dels vedells està molt malament, es veu). Després resulta que aquests són els nens que et trobes pel carrer venent kleenex o caramels. També podria esmentar els seu estat d’isolació (mai han vist un blanc que es passegi pel poble i, de fet, més d’un nen s’ha anat corrents i plorant després de veure’m). A part, també podria comentar la situació dels refugiats mbororo vinguts de la RCA, però bé, ja m’allargaria massa (més del que ja he fet). Espero haver estat informativa, almenys.

7 comentaris:

MAMI ha dit...

Quina passada. Realment es tota una experiència per mí veure tot aixó amb els ulls de la meva filla.
Hi hauria per començar a veure la vida d'un altre manera no creieu??, pero aqui la realitat es un altre.

Mols petons Cris i gràcies per transmetre les teves vivències.

Marta ha dit...

Inde am Nasaara: continua, continua per favor, continua escrivint així. Ets increïble. Has vist quin crescendo de colors i de text fa el blog? Com passem de les fotos de Yaundé a veure el mar, canoes, el verd selvàtic, i, per als que estem a l’altra banda, els nostres Inde am Nasaara (s). Superes l’etnografia. Has transvestit el gènere amb la teva mirada que s’ha objectualitzat sola i aconsegueix expressar o aconsegueixes que tinguem la sensació que estàs explicant l’essència dels mbororos. M’he enganxat al teu bloc ara, a més a més, per les coses que hi estic aprenent. Ets la meva millor.

Laida Urzelai ha dit...

ESKERRIKASKO, encara que els mbororos et criden Nasaara, jo continuare pensant en el limontxelo que un dia va marxar de Barcelona; la gran ciutat, que portava la por als seus ullets i mica en mica ens va demostrar com la por se'nanava i ens transmitia la grandiositat africana amb la seva experiencia maravellosa, gracies mil i una vegades per obrir els nostres ulls al poble africa, ets la reinona del Camerun,limontxelito, ets la bomba joder!!!endavant!!!
t'estimuuuuuuuuuuu
MUAKURRRUKUKUUUUU des de Gasteiz

Ariadna ha dit...

aiii enguitaaaa!! com m'agradaria poder estar allà, al teu costat, sense que tu em veiessis i podent observar com et mous per allà al mig, com et submergeixes entre els mboros (crec que mai aprendré a escriure-ho bé), com fas les fotos, com et comuniques...ja hi ets! estàs totalment a dins, ho veus?!!??!
De fet, imagina't si estàs a dins que la foto on surts amb el mocador blanc al cap enmig dels mboros no t'havia trobat en el primer moment ;)

Un petonàs Nasaara meva!

Steve ha dit...

Hello,

I was just surfing on your blog and thought I should introduce myself. I am steve, I am an engineer currently working in yaounde Cameroon. I graduated in the USA before going back home over 7 years ago. I see you are in Cameroon as well, What do you do and I hope you are enjoying the country.

Yours sincerely,

Steve T.
lecamer@gmail.com
cell: +237 75 29 99 09

Ariadna ha dit...

Nena, ja estic impacient esperant la nova actualització del blog!!!!!

mami ha dit...

estic d'acord amb tu Ariadna¡¡¡.
Volem actualització del blog ja¡¡¡.