La Briqueterie

Fa temps vaig escriure que un passeig per Yaoundé no és molt agradable. Bé, si més no, segons el que entendríem per anar a fer un volt. Trànsit, clàxons, gent, les no voreres... És reconfortant només si vas a veure la vida africana, el què es cou durant el dia a dia (és aleshores quan el passeig és emocionant), però és difícil trobar un passeig agradable, de relax, en el que un es quedi meravellat per la bellesa urbanística...

Yaoundé és enorme, una gran ciutat amb molts barris. Si un es “llença” a caminar i caminar, s’adonarà que al cap de dues hores, almenys haurà creuat 8 o 10 barris sense adonar-se’n. La Briqueterie es un d’ells. Un dels llocs en què la passejada se’m fa agradable en tots els sentits: descobreixes, alhora que sents estar en un altre lloc, allunyat de Yaoundé. Malauradament, el titllen del barri amb més delinqüència nocturna de la ciutat: sembla ser que, amb la simple posta de sol, és millor no passejar-s’hi massa, ni blancs ni negres. Com que sembla que pels blancs aquest inconvenient és una constant en tota la ciutat, això no m’impedeix considerar el barri com una petita joia enmig del caos yaoundean.

Malgrat saber-ho d’abans, és fàcil identificar la "Brique" com el barri musulmà, bàsicament poblat per gent del nord de Camerun, per aquella Àfrica negra i musulmana, tan interessant. Els carrers són més petits i amb poca circulació, creant tot plegat un ambient més familiar. I un pot passejar tranquil·lament: per començar, i no sé per quin motiu, no et sents dir la blanche i les mirades furtives es veuen clarament reduïdes. Tinc la sensació que no importa d’on véns.
I un què s’hi troba? Grans i petites mesquites, desbordades en hora de pregària; hangars amb estores i homes a la fresca, espai que també servirà com a lloc de pregària; mots en fulfuldé que t’arriben de lluny (Sannu! Jamna?); homes venedors de teles precioses i sastres (sento la distinció de gènere, però a la resta de la ciutat és impensable veure un home cosint un vestit); dones bellíssimes, desprenent una elegància innata, passejant juntes; restaurants on se suposa que fan el millor cous-cous de manioc (res a veure amb l’algerià, com ells l’anomenen aquí, el que tots coneixem); le ministère du soya (parades on venen els millors pinxos de carn de Yaoundé. Per què? Són musulmans, i la seva atenció no va dirigida precisament al porc... Tenen els millors ramats de bous del que, orgullosos, obtenen la millor carn).
I què el fa diferent de la resta? Per començar, hi manca un element bàsic en la vida d’un camerunès ordinari: la cervesa. Com a musulmans que són, no hi ha venda d’alcohol. Doncs, a la Briqueterie no hi ha bars i, per tant, no hi ha músiques diverses que se solapen amb el volum al màxim; tampoc hi ha l’ambient caòtic que s’hi genera, entre gent en estat etílic volent lligar amb cada fèmina que passa i gent que discuteix, exaltada, de l’últim partit del Barça...

Potser la Briqueterie no té tant d’especial... i el que em resulta atraient és aquest ambient arabesc al bell mig de l’Àfrica subsahariana. Potser, també, em sento còmode perquè, d’alguna manera, em trasllada a una realitat que ja coneixem una mica i, doncs, m’hi puc aproximar amb uns altres ulls.

Vous, les blancs

“El estigma del indeseable le marca a uno a partir del momento en que traspasa un determinado paralelo. Cuando llega al lugar en el que descubre que su piel es blanca. Es una revelación, una sacudida, una conmoción. Había vivido 25 años sin tener consciencia de mi piel. En el patio del edificio donde vivo en Varsovia, juegan cientos de niños que nunca han pensado en su piel. Saben tan sólo que es malo si está sucia. ¿Y si está limpia, toda blanca? ¡Eso está bien! Pues no está nada bien. Está muy mal. Porque precisamente la piel blanca es ese estigma que te cierra las puertas.
Antes, los libros sobre África me irritaban: les reprochaba tanta mención de lo blanco y de lo negro. Los colores, uno así y otro asá, en todas sus variedades. Hasta que fui a África. Allí, uno se ve encasillado y encarrilado al instante. Entonces la piel blanca empieza a escocerle. Se vuelve provocadora o sella su superioridad. Aunque le moleste, uno no puede abandonarla. No puede existir como un ser normal. Siempre estará por encima o por debajo. O a un lado. Pero nunca en su lugar.”

Ryszard Kapuściński, 1961
(“La guerra del fútbol y otros reportajes”, 1988)

Què difícil arribar a ser original en la nostra època… M’he topat amb els meus propis pensaments a través de paraules escrites als anys 60. Més de 40 anys després, asseguro amb tota sinceritat que la situació és la mateixa. I, en certa manera, he sentit cert consol.
Estava angoixada, sí, precisament per aquest motiu: en el meu discurs, en el meu parlar quotidià, apareixien els mots “blanc”, “negre”... Des de quan? Per què la pell ha pres rellevància? Però com no evitar-ho si:
la filosofia del “timo” i l’engany, va dirigida als blancs (segurament, després d’anys d’aprenentatge en que els ex-colons i turistes han anat “despilfarrant” diners, pagant coses a qualsevol preu per tenir una vida de rei);
si, el teu nivell adquisitiu és més alt (perquè l’és, no entra al cap que “allà” el nivell de vida és més alt i car, venir aquí amb un sou “d’allà”, és tenir diners);
si, per molt odiós que et sembli, ets el convidat amb la millor cadira, que ràpidament aconseguiran per no fer esperar la teva comoditat, sempre ben saciada “allà”;
si et colen, sense tu voler-ho, a la cua del banc;
si se t’acosta un nen i et diu que té gana;
si reps mirades que encara qüestionen la teva presència;
si t’assenyalen com el blanc;
si saben (i sabem) que hem venut les bondats de la nostra cultura;
si la seva mirada amaga, doncs, dosis de baixa autoestima;
si hi ha “compatriotes” que insisteixen en mantenir una vida a part de l’africana...
I la pell cou perquè no et pots explicar... perquè saps la càrrega històrica que portes a sobre...

L’altre dia un camerunès ens va dir: vosaltres i els americans sou els mateixos, sou tots iguals... Deixant de banda les nacionalitats, queda clar que estem fets de la mateixa pasta blanca, no hi ha res més a dir: discriminació, negativa i també positiva, s’obren portes que no busques i es tanquen les que vols... Mais c’est comme ça, que diuen aquí.

Em miren mentre camino, baixo el cap, malgrat pensar que també els podria mirar durament en una actitud rebel. És igual. Per dins, la Patti Smith em parla: Jesus died for somebody’s sins but not mine. Agafo un taxi, assumeixo, relativament, les meves limitacions, i me’n vaig a comprar un peix a la brasa que la mamman de sempre prepara de forma rutinàriament exquisida.