La Briqueterie

Fa temps vaig escriure que un passeig per Yaoundé no és molt agradable. Bé, si més no, segons el que entendríem per anar a fer un volt. Trànsit, clàxons, gent, les no voreres... És reconfortant només si vas a veure la vida africana, el què es cou durant el dia a dia (és aleshores quan el passeig és emocionant), però és difícil trobar un passeig agradable, de relax, en el que un es quedi meravellat per la bellesa urbanística...

Yaoundé és enorme, una gran ciutat amb molts barris. Si un es “llença” a caminar i caminar, s’adonarà que al cap de dues hores, almenys haurà creuat 8 o 10 barris sense adonar-se’n. La Briqueterie es un d’ells. Un dels llocs en què la passejada se’m fa agradable en tots els sentits: descobreixes, alhora que sents estar en un altre lloc, allunyat de Yaoundé. Malauradament, el titllen del barri amb més delinqüència nocturna de la ciutat: sembla ser que, amb la simple posta de sol, és millor no passejar-s’hi massa, ni blancs ni negres. Com que sembla que pels blancs aquest inconvenient és una constant en tota la ciutat, això no m’impedeix considerar el barri com una petita joia enmig del caos yaoundean.

Malgrat saber-ho d’abans, és fàcil identificar la "Brique" com el barri musulmà, bàsicament poblat per gent del nord de Camerun, per aquella Àfrica negra i musulmana, tan interessant. Els carrers són més petits i amb poca circulació, creant tot plegat un ambient més familiar. I un pot passejar tranquil·lament: per començar, i no sé per quin motiu, no et sents dir la blanche i les mirades furtives es veuen clarament reduïdes. Tinc la sensació que no importa d’on véns.
I un què s’hi troba? Grans i petites mesquites, desbordades en hora de pregària; hangars amb estores i homes a la fresca, espai que també servirà com a lloc de pregària; mots en fulfuldé que t’arriben de lluny (Sannu! Jamna?); homes venedors de teles precioses i sastres (sento la distinció de gènere, però a la resta de la ciutat és impensable veure un home cosint un vestit); dones bellíssimes, desprenent una elegància innata, passejant juntes; restaurants on se suposa que fan el millor cous-cous de manioc (res a veure amb l’algerià, com ells l’anomenen aquí, el que tots coneixem); le ministère du soya (parades on venen els millors pinxos de carn de Yaoundé. Per què? Són musulmans, i la seva atenció no va dirigida precisament al porc... Tenen els millors ramats de bous del que, orgullosos, obtenen la millor carn).
I què el fa diferent de la resta? Per començar, hi manca un element bàsic en la vida d’un camerunès ordinari: la cervesa. Com a musulmans que són, no hi ha venda d’alcohol. Doncs, a la Briqueterie no hi ha bars i, per tant, no hi ha músiques diverses que se solapen amb el volum al màxim; tampoc hi ha l’ambient caòtic que s’hi genera, entre gent en estat etílic volent lligar amb cada fèmina que passa i gent que discuteix, exaltada, de l’últim partit del Barça...

Potser la Briqueterie no té tant d’especial... i el que em resulta atraient és aquest ambient arabesc al bell mig de l’Àfrica subsahariana. Potser, també, em sento còmode perquè, d’alguna manera, em trasllada a una realitat que ja coneixem una mica i, doncs, m’hi puc aproximar amb uns altres ulls.