Kribi (o el paradís decadent)

Què dir de Kribi? Un cap de setmana massa curt en un lloc paradisíac, absolutament adient per a fugir de la bullícia caòtica de Yaoundé. La sensació de trobar-te en un altre indret del món es fa inevitable: passejant gairebé sol per platges verges, sentir el vent acariciant la teva cara des de la proa d'una canoa de fusta, la gent ignorant la teva pell europea mentre menges peix a la brasa amb les mans... i el mar, tan enyorat, i la catifa d'estrelles al bell mig de la nit...

Divendres: 16h, inici del viatge, 4 hores de trajecte per la brousse camerunesa. Una carretera en perfecte estat i, paradoxalment comprensible, la carretera amb més morts per accidents de l'Àfrica. Sense comentaris (ja he parlat de la conducció camerunesa en altres ocasions). Només baixar del cotxe un somriure es dibuixa a la meva cara: sento les onades del mar... M'adono que el mar m'omple de felicitat, és com casa meva.

Dissabte: Primeres vistes del sol despertant el mar i el poble. Fantàstic. Ambient? Xafogor. Kribi està al sud, a la carretera que va cap a Campo (ja fronterer amb Guinea): selva equatoriana, humitat i calor. És clar que no hi ha res que no es pugui solucionar amb uns banyets a la platja. Ens dirigim cap a les catarates de Lobé, on el riu desemboca al mar. Hi arribem i, evidentment, ja hi ha "aus carronyaires" voltejant la seva presa (nosaltres): excursioneta amb canoa per les catarates, després ascenció per les tranquil·les aigües del Lobé fins a arribar a un poble de pigmeus. Apa, a regatejar el preu de l'excursioneta... Ara bé, les vistes, insuperables. Tot plegat és un espectacle de la natura per ella mateixa. Però navegar en silenci pel riu dóna molt de si: sentiments contrariats per la sensació que no estem fent més que una excursió de turista. Arribem al poblat dels pigmeus bagyeli i, amablement, el cap de família ens rep. La incomprensió mútua seria un problema si els remers (a.k.a. els carronyaires) no ens fessin de traductors i de guies explicatius. Es tracta d'una petita clariana amb vàries cabanes de palla. A l'instant, han aparegut tot de dones i homes pigmeus i s'han assegut uns al costat de l'altre de cara a nosaltres. Vaja... ni en un zoo... Evidentment, a canvi d'alguna cosa (diners, tabac...), pots fer-los fotos... En aquest moment, i durant el trajecte de retorn pel riu, començo a assimilar aquesta virginitat contaminada, i l'estat essencial en decandència (els "tristos tròpics"), com els mateixos edificis colonials de Kribi. Els pigmeus han quedat reduïts a quelcom purament exòtic, i ja està. És clar que, també sóc conscient que és això el que un obté en una excursió de cap de setmana. Ho penso, ja menys contrariada, mentre menjo gambes a la "kribiana" amb plàtan fregit i una cerveseta fresca en una taula encaixada a la sorra, vora el mar.
A la tarda, ja no podem més i saltem cap a l'Àtlàntic, i completem el nostre desig amb uns peixos gegants fets a la brasa al teu davant en una mena de xiringuitos de platja, entre onades, música i fum de les brases, olors diverses i milers d'estrelles.

Diumenge: Passeig i esmorzar típicament camerunès pel centre de Kribi i, evidentment, posterior bany de platja. Amb tristesa, fem l'últim dinar de MÉS peixos a la brasa a la llotja del poble. Peixos recent pescats, bona qualitat a preus miserables.

La tornada també és interessant... De fet, m'adono que TOT aquí és interessant, sent els "peatges" els punts de la carretera on un també podria passar-se una bona estona.

A Kribi s'ha de tornar, i d'una altra manera. Aquest ha estat un primer tast. A la propera, una cabana de pescador vora el mar ha de ser meva...