dilluns, 15 de juny de 2009

On the Road cap a Bafia!

Passar un cap de setmana a Bafia no és massa costós (excepte per les condicions del viatge, però això ja no és un problema). Un poblet a uns 120 km de Yaoundé, és a dir, a unes 2 hores en bus, per uns dos euros aproximadament. Doncs, la idea és que en poca distància es pot anar a parar en plena brousse camerunesa: camps, zones boscoses i selvàtiques... i, evidentment, sense la contaminació i el moviment de la capital.

La millor companyia per accedir a Bafia és la Super Amigo Voyages. No podia tenir un nom més fantàstic. Crec que una de les activitats primordials per aquells que viatgin a Camerun (m’estalvio generalitzacions) i fer-se la idea del tarannà local és anar a una estació de busos, prendre’n un i endinsar-se en el “micro-món” que s’hi genera. Primer, comprar el bitllet. Tasca fàcil. Pagues i apunten el teu nom (quin control!). Després, preocupa’t tu per saber quin bus surt i si hi ha lloc. Preguntes a algú que rondi per allà i resulta que el que està a punt de sortir va ple. Després salta un home, mastegant xiclet amb passotisme i assegut com si fes hores que està en la mateixa posició, que t’assenyala amb poc ímpetu que “aquell de darrera” és el proper bus que surt (nota: més tard t’adones que és el conductor...). T’acostes a la petita tartana que t’haurà de portar al destí i esperes amb incredulitat... que s’esfuma ràpidament quan veus aparèixer més passatgers.


Tothom va entrant per reservar lloc (causa de baralles posteriors que un haurà “tragar-se” obligatòriament). Busques un lloc que et sembli còmode. Error: la comoditat dura pocs minuts, i és que aquí l’espai s’aprofita al màxim... I, és clar, el bus no marxa fins que no es consideri ple (nota 2: m’alegro que les finestres es puguin obrir...). L’estona d’espera vindrà adornada per milers d’infants venent coses d’allò més dispars: caramels, raspalls de dents, ràdios, revistes, bijuteria diversa, llaunes de sardines... Mentrestant, van entrant passatgers amb desenes de barres de pa i entrepans sucosos recent comprats...
Al cap d’una hora, ja estem llestos per marxar. Entre baralles i crits al peu d’un altre bus, el nostre deixa enrere l’estació, sense oblidar-se, però, de l’últim passatger que entra corrents i queda dret en l’únic espai sense seient. Passatger? Bé, es pot dir que es tracta d’un agent de màrqueting ambulant. Durant una hora de trajecte, es dedica a assenyalar, a mode de predicador, les virtuts dels productes naturals de la farmàcia “X” de Yaoundé: pel mal d’esquena, pel mal de ventre, per la inapetència sexual... (en un viatge anterior, l’objecte de venda eren caramels de ginseng...). I sí, hi ha gent que ho compra.

Per fi arribem a Bafia. Per començar, no hi ha taxis! El servei de transport intra-urbà l’ofereixen les moto-taxis, per un preu molt mòdic. I, certament, és un gust circular-hi ja que el trànsit és força més favorable que a Yaoundé (que en cap cas significa que els “moteros” estiguin menys pirats...). L’objectiu de la meva visita era veure un amic italià i, principalment, respirar una mica d’aire “fresc” i diferent. Finalment, ha estat una visita massa curta. Bafia i els seus entorns gaudeixen d’un paisatge esplèndid, malgrat que el propi poble no ofereixi grans atractius (a part de cerveses barates i una catifa d’estrelles per no acabar-se-la). Nosaltres també ens hem mogut bàsicament amb la moto que l’ONG on treballa el meu amic li posa a la seva disposició (només faltava una vespino i estar a Roma per tenir una escena d’allò més clàssica i mítica).

Arribem fins al riu Sanaga, que creua la regió. Trobem uns quants homes (i no tan homes) que dediquen la seva jornada a obtenir sorra de sota el riu.
Oh, Ils nous ont découvert!”. Qui ens ha descobert? “Les mud-mud, regarde tes jambes”. N’havia sentit a parlar d’ells, i només he arribat a tenir una sola picada... fins avui. Els mosquits mud-mud, habitants del verd humit, són uns mosquits que se t’enganxen literalment al cos. No te n’adones. Deixen el seu rastre amb la crosta de la teva sang i, és el dia següent, quan realment pica i deixen la seva vertadera marca: un cercle vermell perfecte. Pica moltíssim i dura una setmana o més. C’est la vie en brousse!
Més amunt del riu, com en altres ocasions, hi ha homes amb canoa que et fan una passejadeta, a la que hem optat, sentint que ens adentràvem a les profunditats africanes (i no ho dic per les picades...). Després del petit trajecte, no hi ha res millor que un eriçó de bosc guisat a la manera local (és a dir, amb molt d’oli de palma) i amb mandioca bullida. Mmmm! La veritat és que de realitats n’hi ha moltes, i la vida fora de Yaoundé s’ha de tastar. I, recordant aquells diumenges en que tothom retorna del cap de setmana, he tornat a agafar el bus cap a Yaoundé. En aquest cas, era dels busos que tots coneixem però amb matisos: no hi ha aire acondicionat evidentment, i els seients són com de pell de borrego... I les finestres no s’obren... Sent les 14’30h, no cal que afegeixi cap comentari al respecte, veritat? Això sí, a l'estació he comprat 4 fantàstiques pinyes típiques de la regió! Boníssimes!

2 comentaris:

Ariadna ha dit...

Nyam nyaaaam...estic obrint boca per d'aquí a exactament 25 dies endinsar-me en aquestes variopintes experiències amb tu!
1. Ja m'imagino comprant els bitllets d'autobús, atabalar-nos per saber on cony hem d'anar-lo a buscar i seure'ns perquè posteriorment ens aixafin 3 persones més que s'asseuen a la mateixa filera que nosaltres.

2. Que bonics els mud-muds...ja puc sentir-los com m'oloren i esperen la meva arribada per deborar-me viva! Digue-ls'hi que tranquils, que aviat arribo :)

3. Saluda al Paolo de part meva! Com mola anar amb una moto per allà, tia!! Però veig que ja t'has tornat tan imprudent com qualsevol autèntic camerunès...i és que què és això de grabar sense agafar-te mentre vas en moto, cris?!?!?!

Un bisous très forte pour ma petite Enguita!!

Pati ha dit...

Hola Cris!!

Sóc la Pati. Qu sàpigues que sóc una gran fan teva!! M'encanta el que escrius. Avui fa 11 dies que estic a Moçambic. T'adjunto l'adreça del meu blog per si vols donar-hi una ullada:

http://patiamozambic.blogspot.com/

Una abraçada ben forta!

Pati