“El estigma del indeseable le marca a uno a partir del momento en que traspasa un determinado paralelo. Cuando llega al lugar en el que descubre que su piel es blanca. Es una revelación, una sacudida, una conmoción. Había vivido 25 años sin tener consciencia de mi piel. En el patio del edificio donde vivo en Varsovia, juegan cientos de niños que nunca han pensado en su piel. Saben tan sólo que es malo si está sucia. ¿Y si está limpia, toda blanca? ¡Eso está bien! Pues no está nada bien. Está muy mal. Porque precisamente la piel blanca es ese estigma que te cierra las puertas.
Antes, los libros sobre África me irritaban: les reprochaba tanta mención de lo blanco y de lo negro. Los colores, uno así y otro asá, en todas sus variedades. Hasta que fui a África. Allí, uno se ve encasillado y encarrilado al instante. Entonces la piel blanca empieza a escocerle. Se vuelve provocadora o sella su superioridad. Aunque le moleste, uno no puede abandonarla. No puede existir como un ser normal. Siempre estará por encima o por debajo. O a un lado. Pero nunca en su lugar.”
Ryszard Kapuściński, 1961
(“La guerra del fútbol y otros reportajes”, 1988)
Què difícil arribar a ser original en la nostra època… M’he topat amb els meus propis pensaments a través de paraules escrites als anys 60. Més de 40 anys després, asseguro amb tota sinceritat que la situació és la mateixa. I, en certa manera, he sentit cert consol.
Estava angoixada, sí, precisament per aquest motiu: en el meu discurs, en el meu parlar quotidià, apareixien els mots “blanc”, “negre”... Des de quan? Per què la pell ha pres rellevància? Però com no evitar-ho si:
la filosofia del “timo” i l’engany, va dirigida als blancs (segurament, després d’anys d’aprenentatge en que els ex-colons i turistes han anat “despilfarrant” diners, pagant coses a qualsevol preu per tenir una vida de rei);
si, el teu nivell adquisitiu és més alt (perquè l’és, no entra al cap que “allà” el nivell de vida és més alt i car, venir aquí amb un sou “d’allà”, és tenir diners);
si, per molt odiós que et sembli, ets el convidat amb la millor cadira, que ràpidament aconseguiran per no fer esperar la teva comoditat, sempre ben saciada “allà”;
si et colen, sense tu voler-ho, a la cua del banc;
si se t’acosta un nen i et diu que té gana;
si reps mirades que encara qüestionen la teva presència;
si t’assenyalen com el blanc;
si saben (i sabem) que hem venut les bondats de la nostra cultura;
si la seva mirada amaga, doncs, dosis de baixa autoestima;
si hi ha “compatriotes” que insisteixen en mantenir una vida a part de l’africana...
I la pell cou perquè no et pots explicar... perquè saps la càrrega històrica que portes a sobre...
L’altre dia un camerunès ens va dir: vosaltres i els americans sou els mateixos, sou tots iguals... Deixant de banda les nacionalitats, queda clar que estem fets de la mateixa pasta blanca, no hi ha res més a dir: discriminació, negativa i també positiva, s’obren portes que no busques i es tanquen les que vols... Mais c’est comme ça, que diuen aquí.
Em miren mentre camino, baixo el cap, malgrat pensar que també els podria mirar durament en una actitud rebel. És igual. Per dins, la Patti Smith em parla: Jesus died for somebody’s sins but not mine. Agafo un taxi, assumeixo, relativament, les meves limitacions, i me’n vaig a comprar un peix a la brasa que la mamman de sempre prepara de forma rutinàriament exquisida.
Antes, los libros sobre África me irritaban: les reprochaba tanta mención de lo blanco y de lo negro. Los colores, uno así y otro asá, en todas sus variedades. Hasta que fui a África. Allí, uno se ve encasillado y encarrilado al instante. Entonces la piel blanca empieza a escocerle. Se vuelve provocadora o sella su superioridad. Aunque le moleste, uno no puede abandonarla. No puede existir como un ser normal. Siempre estará por encima o por debajo. O a un lado. Pero nunca en su lugar.”
Ryszard Kapuściński, 1961
(“La guerra del fútbol y otros reportajes”, 1988)
Què difícil arribar a ser original en la nostra època… M’he topat amb els meus propis pensaments a través de paraules escrites als anys 60. Més de 40 anys després, asseguro amb tota sinceritat que la situació és la mateixa. I, en certa manera, he sentit cert consol.
Estava angoixada, sí, precisament per aquest motiu: en el meu discurs, en el meu parlar quotidià, apareixien els mots “blanc”, “negre”... Des de quan? Per què la pell ha pres rellevància? Però com no evitar-ho si:
la filosofia del “timo” i l’engany, va dirigida als blancs (segurament, després d’anys d’aprenentatge en que els ex-colons i turistes han anat “despilfarrant” diners, pagant coses a qualsevol preu per tenir una vida de rei);
si, el teu nivell adquisitiu és més alt (perquè l’és, no entra al cap que “allà” el nivell de vida és més alt i car, venir aquí amb un sou “d’allà”, és tenir diners);
si, per molt odiós que et sembli, ets el convidat amb la millor cadira, que ràpidament aconseguiran per no fer esperar la teva comoditat, sempre ben saciada “allà”;
si et colen, sense tu voler-ho, a la cua del banc;
si se t’acosta un nen i et diu que té gana;
si reps mirades que encara qüestionen la teva presència;
si t’assenyalen com el blanc;
si saben (i sabem) que hem venut les bondats de la nostra cultura;
si la seva mirada amaga, doncs, dosis de baixa autoestima;
si hi ha “compatriotes” que insisteixen en mantenir una vida a part de l’africana...
I la pell cou perquè no et pots explicar... perquè saps la càrrega històrica que portes a sobre...
L’altre dia un camerunès ens va dir: vosaltres i els americans sou els mateixos, sou tots iguals... Deixant de banda les nacionalitats, queda clar que estem fets de la mateixa pasta blanca, no hi ha res més a dir: discriminació, negativa i també positiva, s’obren portes que no busques i es tanquen les que vols... Mais c’est comme ça, que diuen aquí.
Em miren mentre camino, baixo el cap, malgrat pensar que també els podria mirar durament en una actitud rebel. És igual. Per dins, la Patti Smith em parla: Jesus died for somebody’s sins but not mine. Agafo un taxi, assumeixo, relativament, les meves limitacions, i me’n vaig a comprar un peix a la brasa que la mamman de sempre prepara de forma rutinàriament exquisida.
3 comentaris:
"It's just the dream of life". El que ens han venut, el que ens hem cregut, el que ens han ensenyat, el que hem mamat, el que ens deien d'allà, però també el que ens deien d'aquí... i al final....la nostra vida és simplement un somni.
Un somni del que despertem quan algú ens fa obrir els ulls i ens demostra que tot no és com nosaltres ho pintavem.
Un petonàs i visca la Patti!!
No estic gens d'acord amb el què exposses. Sota la pell hi ha la sang i la sang és blava o vermella per tots.
No vulguis la millor cadira,
No et sentis assenyalada,
No et colis a la cua dels blancs,
No hi ha més historia a la post-modernitat,
La vida d'un blanc val més que la d'un negre? O la vida d'un ric val més que la de un pobre?
Són gent amb le seu món, tancat, de pell negra, Cris, ensenyal-s'hi. I no, no crec que un text dels anys 60 exposi la realitat
sinó els teus sentiments. La realitat és que tu vols ser un d'ells. Rapea pel Brox com la Beyoncé !
T'espero. UUjjjuuu ..!!!
Estic completament d'acord amb tu, Cristina. El nostre color de pell ens marca, ens diferencia, fa impossible passar desapercebudes (fins i tot a la nit entre ells no es reconeixen... però la nostra pell "brilla") sempre crides l'atenció, sempre ets diferent... i en molt casos et consideren "incapaç" de fer determinades coses que per a ells són habituals. Perque vens d'on vens... i això està present als ulls negres que et miren. Jo ho he viscut aixi... He estat 5 mesos vivint a un poble de Burkina Fasso. Em va costar molt integar-me, treure'm de sobre l'estigma de la blanca, és a dir diners i regals. Amb paciència i proximitat amb la gent vaig aconseguir que deixessin de veure'm com a una turista, com a una visitant i vaig passar a ser l'Edurne, la "Nassara del poble", tot un orgull per a mi!!
He trobat el teu blog a través de la Vanessa i el Coque. He començat i m'hi he enganxat. Gràcies per compartir la teva experiència.
Edurne
Publica un comentari a l'entrada