dilluns, 20 de juliol de 2009

En tren cap al nord!

Els viatges en tren sempre han tingut un component mític, una mena d’aureola de ritual personal, el camí cap a algun lloc... Sense oblidar, que ja el tren en sí és un submón: moltes vides que es creuen, cap a un mateix destí però existències i realitats diferents... I, a Camerun, el tren és un món completament a part, a més de ser un espectacle fascinant. A la guia es diu que val la pena sentir el viatge en “un orient express a l’africana”.

La Camrail ofereix 3 tipus de bitllets: llitera, 1a classe o 2a classe. L’Ariadna i jo, fent nul cas a les advertències, ens decidim per la 1a classe. Sona molt bé, però res més lluny... Teòricament, es tracta d’un seient més còmode, no volem arriscar-nos a la 2a classe (després de tot, no vull saber com és...) i no cal gaudir de la comoditat de la llitera (coi, el sentit del VIATGE sempre comporta sofriment). El procediment de compra de bitllets també té el seu què: es venen el mateix dia en que un es planifica marxar, doncs, cal estar molt d’hora a l’estació i aguantar hores i hores d’espera. Tothom sap que el concepte de temps a l’Àfrica s’acaba relativitzant.. Un cop davant la taquilla, ens informen que només hi ha places de 1a classe al vagó restaurant, fet que, erròniament, no ens va semblar cap problema...
18h: estem assegudes en seients de pell amb una taula al mig. Tenim mitja família al davant, bosses enormes per tot arreu, gent que es prepara llits sota les taules... I on posem les cames? Bé, serà una nit llarga... El tren triga entre unes 12 i 15 hores en arribar a N'Gaounderé (depèn de si s’espatlla, descarrila, o perd algun vagó pel camí...).
Queda clar que estar al restaurant no és la millor opció: cambreres amunt i avall, olors i menjars diversos, tot sumat al menjar que es compra a cada parada de tren. Com bojos, venedors ambulants s’acosten a les finestres per vendre el que sigui als passatgers (peix a la brasa, cacahuets, batons de magnioc, plàtans...). El còctel d’olors és inigualable. Sense oblidar les finestres baixades per deixar entrar una mica d’aire i la conseqüent afluència d’insectes d’allò més diversos atrets per les llums permanentment enceses.

A les 10, doblegades, arribem a N’Gaounderé, província de l’Adamaoua. Hem vist despertar la sabana a les 6 del matí i el paisatge, ara més il·luminat, és impagable. L’època de pluges fa que el verd desbordi el nostre sentit de bellesa. A més, en un context força diferent. Com sempre es diu, Camerun és Àfrica en miniatura i és a partir d’aquí on es comença a trepitjar l’Àfrica negra i musulmana.
N’Gaounderé és la capital de província, però no té la grandària de Douala o Yaoundé. El trànsit és molt reduït i, com en d’altres pobles, el transport habitual és la moto-taxi. La passejada pels seus carrers és molt agradable. Malgrat no ser zona turística, el blanc no se sent amenaçat en cap moment. “Nasaara” no té cap sentit pejoratiu en fulfuldé, la llengua nordista per excel·lència.
La ciutat està dominada per una muntanyeta que és el que dóna el nom a la ciutat, un mont en forma de melic que observa l’esplanada verdosa que regna tota la província. Ens passegem una estona pels carrers d’atmosfera arabesca: mesquites, venedors de carn ambulants (els musulmans del nord són els especialistes en carn de bou, és clar)... Un amic del grup ètnic mbororo ens fa de guia i d’enllaç per a visitar un petit poblat de mbororos.


Els mbororos es troben per tot Camerun però, majoritàriament, habiten (ja de forma sedentària) el nord. Provenen dels peul, d’origen confús, que varen anar conquerint Àfrica, promovent una diàspora del poble peul a la manera gitana a Europa. Gràcies al meu amic, contactem amb les dones d’una família mbororo i ens acullen d’una manera esplèndida, amb somriures d’orella a orella, malgrat no poder comunicar-nos verbalment. Passem una estona amb elles i els nens (els homes mbororo passen gran part del dia tenint cura del ramat, anant al mercat de bous o discutint amb els savis i altres caps de família sota els hangars del poble més proper), parlant sobre les seves tradicions, sobretot de la tant interessant qüestió de les escarificacions i tatuatges que molts dels subgrups mbororos encara realitzen. El fet d’usar el meu amic com a traductor dificulta l’accés a certa informació: els mbororo tenen un codi moral molt estricte (pulaaku) i hi ha coses que un home no pot preguntar a una dona... sí, ho sé, hauria de saber més fulfuldé que les 4 paraules que em permeten fer veure que n’entenc una mica...

Després de l’agradable conversa, deixem les activitats etnològiques, per a fer una mica de turisme: el llac-cràter Tison, a uns 30 minuts de N’Gaounderé en moto-taxi. Un altre espectacle de la naturalesa. Realment, cal la presència d’un fotògraf expert per poder captar els colors reals amb una càmera de fotos... La confrontació d’imatges entre els ulls i la pantalleta de la digital pren caires nefastos... Queda clar que la natura només es deixa observar pels ulls i aprenc que la bellesa ha de fer explotar els sentits... Hi ha coses que s’han de viure. Embadalides, tornem amb les moto-taxis. També un altre espectacle... i és que a Camerun res és impossible, només cal tenir confiança en el conductor... No deixa de ser impressionant córrer en moto a través del paisatge que ens rodeja.

Com que no hem tingut prou de transports dignes d’espectacle de circ, el dia següent prenem un minibus cap a Mbe, un poble ja a la província nord. Com sempre, el minibus no surt fins que no es plena... Començo a captar que “espera” i “Àfrica” és un matrimoni in-divorciable. Finalment, no només es plena sinó que vessa de gent... Com deia, res és impossible: on hi caben dos, hi caben tres. En el fons, és una filosofia molt sana: inevitablement, fas les paus amb la comunitat humana, no hi ha més remei que conviure durant unes hores un al costat de l’altre i les diferències i jerarquies desapareixen.
En arribar a Mbe, tenim la sensació d’estar al mig del no-res, o al mig de tot... Al mig d’Àfrica! Una família ens acull de manera molt desinteressada. És fantàstic sentir que un home sempre pot oferir un sostre i menjar a un altre home, quelcom que a casa nostra comencem a perdre (o hem perdut ja). El dia següent, a Mbe, és dia de mercat. Això vol dir que els habitants dels pobles veïns hi acudiran, ja sigui per comprar o per vendre productes de tot tipus. El món del mercat també mereixeria un estudi exhaustiu i resulta fantàstic passejar-se sota el sol africà per les fileres de paradetes: estris fets de carabasses, cubells de plàstic, remeis naturals, verdures diverses, espècies, teles africanes, peix fumat, llet i mantega de les dones mbororo, el mercat de bous...

A una hora prudent, decidim tornar a N’Gaounderé, ja que aquella mateixa tarda hem d’agafar el tren... Pel retorn, vam decidir optar, de forma excessivament confiada, pel vagó llitera... Evidentment, pot ser el més car, però els camerunesos no són tontos: tot ple. Ens arrisquem a la 1a classe, i amb to amenaçador indiquem que no sigui el vagó restaurant. Amb un somriure, veiem que ens toquen seients com els d’autocar: còmodes, reclinables i amb espai per estirar les cames! Però el somriure es desfà al cap d’unes hores: les olors diverses continuen marcant la seva presència, sense oblidar que tenim el lavabo a prop... Els cambrers continuen passant amunt i avall, els venedors de les estacions continuen cridant als passatgers per la finestra, la gent que no dorm es posa a parlar a massa decibels i a les 4 del matí, comença el torn dels discursos (venedors de caramels, remeis farmacèutics, un que llegeix i ven còpies de la constitució de Camerun...).

Com diuen aquí, c’est comme ça, c’est le Cameroun... I sota aquest emblema, tot s’acaba perdonant. Per fi, ben de matí, arribem, doblegades, a Yaoundé (home, sweet home).

6 comentaris:

Ariadna ha dit...

C'est com çà!

Només unes petites puntualitzacions:
1. Les olors del tren deixen de ser olors per convertir-se en un perfum pasteuritzat dins d'una fulla enorme de Baton de Magnoc.
2. La tornada del tren va ser en 1a classe però no per no intentar anar dora...a les 7h del matí, 2h abans de l'obertura de les guixetes, estavem allà, sols, enmig d'una esplanada fangonosa...com a "listos" que ens pensem, una dona s'ofereix a comprar-nos els bitllets a les 9h! Aixi podem marxar...resultat...a saber a quina hora els va comprar, les lliteres ja no hi eren!
3. Que a les 4h del matí et llegeixin la constitució, tot el llistat d'ungüents per a qualsevol tipus de mal o un pregant a Déu nostre senyor no és d'estranyar "c'est l'Afrique" però si això li sumes una gallina amunt i avall del vagó, els venedors ambulants de les vis del tren oferint-te de tot i més i un exèrcit de cucaratxes desfilant pel tren...la cosa ja comença a impactar!
4. Attendre.
5. Attendre.
6. Attendre.
7. Attendre.

Com diu la Cristina, el temps a Camerún és molt relatiu. Així que si una cosa he après és a ESPERAR! :)

J'aime le Cameroun!

baronetti ha dit...

que guay, kina enveja que em feu. passeuvos-ho molt be els dies que queden a l'ari, un petonet a les mes guapes del camerun!

MAMI ha dit...

MAR DE DÉU QUINES AVENTURES¡¡¡¡
PETONS A LES MES GUAPES DE CAMERUN

Anònim ha dit...

A les cameruneses mes blanques i aventures que estan de aventura per el Camerun. Un peto.

Ariadna ha dit...

Volem una actualització del blog, JA!

Alfons ha dit...

amb el tren, no se si vam més sort que tu, però nosaltres teniem bitllets de llitera per tornar a Yaoundé, però a l'hora de la veritat ens van ser "confiscats" per un prohom del nord, que va decidir anar a passar el cap de setmana a la capital, amb tot el seu seguici, que va ocupar toooots els vagons llitera del tren ...